Relacions públiques

Em meravella l'extraordinària capacitat dels líders actuals, presidents o primers ministres dels països més importants del món, per solucionar en unes poques hores els problemes més abstrusos i complicats. Arriben a Londres dimecres al vespre o dijous al matí, es troben en una sala, i el mateix dijous a mitja tarda ja han publicat una declaració conjunta i es posen a fer rodes de premsa per explicar-la als seus respectius mitjans de comunicació. Segurament, si sumem el temps d'aquests contactes informatius –i el del dinar, perquè no és probable que hagin comparegut en dejú– veurem que han passat més hores davant dels focus i les càmeres que no pas parlant entre ells. I, en canvi, es pretén que la cimera del G-20 a la qual faig referència ha establert, ni més ni menys, un nou sistema financer internacional.

Francament, no m'esperava que fos tan fàcil refundar el capitalisme, per utilitzar una frase de Nicolas Sarkozy que ha fet fortuna. Sobretot, si tenim en compte que el capitalisme de veritat va trigar uns quants segles a fundar-se. I, si ens centrem en els precedents més propers, cal remarcar que la reunió de Bretton Woods, que va establir les regles del joc després de la Segona Guerra Mundial i abans que el neoliberalisme les esmicolés, va durar un total de tres setmanes, durant les quals 730 representants de 44 països, encapçalats pel gran economista John Maynard Keynes, es van tancar en un balneari per debatre tots els problemes haguts i per haver. Alguna cosa en van treure, d'aquella extensa trobada, perquè els acords, que corregien el lliure mercat amb regulacions internacionals i contrapartides socials, van funcionar durant dècades fins que el fonamentalisme de Reagan i Thatcher va posar les bases de l'actual desgavell.

Quina diferència, doncs, amb els procediments que s'utilitzen ara! Abans de la reunió ja sabíem que Anglaterra i els Estats Units volien injectar més diner públic als bancs i empreses en risc, mentre que Alemanya i França reclamaven noves normatives i la desaparició dels paradisos fiscals. El dia assenyalat arriben els mandataris, es fan una foto amb la reina, se saluden entre ells i al cap de no res reparteixen un comunicat on s'afirma que hi haurà diner públic, però no tant com volien els anglosaxons, i lluita contra el diner negre, però no tanta com reclamaven els continentals. Això és tot, però els titulars de la premsa mundial afirmen que és moltíssim, i deu ser veritat.

Sóc el primer a desitjar que l'hagin encertada, perquè la crisi és real i afecta persones de carn i ossos, però tanta lleugeresa em sembla sospitosa. Si una cimera internacional sobre el més greu dels problemes es pot resoldre en menys d'un dia i pel mètode habitual de redactar una nota amb els paràgrafs retocats perquè cadascun dels presidents salvi el seu prestigi, com és que no s'ha fet abans? Si del que es tracta és que cadascú vagi fent a la seva manera amb l'esperança que les coses evolucionin per elles mateixes, quin sentit té crear tanta expectació? I si la sortida de la crisi sempre és en mans dels estats, i dels governs, i no d'agents particulars que competeixen en el mercat, per què en diuen capitalisme, de tot plegat? Misteris insondables, ara que ja no tenim un Keynes que ens ho expliqui. Ni un Marx, que torni a escriure El Capital. Ni tan sols un Adam Smith, pare de l'economia clàssica. Tenim, en canvi, experts en relacions públiques que sempre somriuen.