Economia
Jocs de quilòmetre zero
Londji fabrica des de la seva planta de Porqueres, al Pla de l’Estany, joguines sostenibles d’autor
Tots els seus proveïdors són de proximitat per ajudar a mantenir el teixit productiu
L’empresa critica la falsa aparença de sostenibilitat que venen moltes marques
Londji celebra que hi hagi noves marques que aposten per la joguina de qualitat
Material de joc bell per dins i per fora és la carta de presentació de Londji, marca de joguines que, a causa del seu exòtic nom i el seu disseny acurat, molta gent atribueix als països nòrdics quan en realitat és un dels principals fabricants de jocs i joguines de casa nostra, i també un dels més singulars. La seva fàbrica de Porqueres, al Pla de l’Estany, dona feina a una quarantena de persones i en un radi de 100 quilòmetres té els proveïdors del 95% dels seus productes. “Econòmicament seria molt més fàcil fabricar a Orient com la majoria de grans marques, amb uns costos laborals i de producció molt menors i reproduint el que fa tothom amb petites variacions, però llavors ja no seríem Londji”, reflexionen fonts de l’empresa, que per la seva manera de treballar basada en l’autogestió i on ningú és més que els altres prefereix no personalitzar cap de les seves declaracions. “El fet de fabricar tu mateix, tot i les complicacions i imprevistos, que no són pocs, també et permet donar oportunitats a persones que potser no les haurien tingut d’una altra manera i alhora anar creant un equip cohesionat amb treballadors d’entorns molt diferents, aquesta és per a nosaltres la gran riquesa de Londji”, destaquen.
Aprèn a pensar diferent és l’eslògan de Creativity Battle, un dels jocs de Londji pensat per a infants a partir de 6 anys. En un bonic estoig de cartró hi ha quatre llibretes amb il·lustracions senzilles, com ara una llimona, un clip o una pedra, i grans i petits han de fer servir l’enginy per transformar-les en altres realitats, com més originals millor. A la portada, mitja galeta que fa de paraigua o uns botons que s’han convertit en un núvol ens donen pistes del potencial del joc. Forma part del catàleg de Londji, tot i que els seus supervendes són el joc de taula d’observació Postman, on s’ha d’ajudar un carter a lliurar les cartes als seus destinataris, i trencaclosques com ara My Longest Train, que encara avui dia s’edita tot i ser un dels primers dissenys del grup. El que té en comú tot aquest material de joc és que dona molta importància al disseny i també a la transmissió dels valors en els quals creu la companyia. “Són joguines amables fetes amb molta cura i amb respecte per l’entorn”, expliquen a Londji. “Els jocs i joguines clàssics tenen una gran capacitat per divertir i emocionar i a la vegada aporten valors mitjançant el joc mateix.”
L’embrió de Londji es remunta al 1999, quan Albert Puigdemont i Pere Giró, fills de mares cosines nascuts en el si d’una família d’esperit emprenedor, van començar a importar artesania africana a Europa. Els encantava viatjar i el continent africà els havia robat el cor (de fet, tot i que sembli escandinau, el nom de Londji prové d’un poblet de pescadors del Camerun), així que van compaginar les carreres d’econòmiques i dret amb aquesta passió. L’any 2004 van participar en el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona amb una proposta que ja s’aproximava més al que fan ara: aprofitant la seva experiència, van instal·lar-hi una botiga amb jocs i joguines tradicionals de diferents llocs del món. Des de llavors es van dedicar exclusivament a aquest mercat, “tenint com a idea la recuperació de jocs tradicionals amb la creació d’un catàleg de jocs i joguines clàssics”.
Producció pròpia
L’any 2008 Londji va començar a dissenyar les seves pròpies joguines “agafant com a punt de partida el joc de sempre”. El disseny propi va anar guanyant pes i actualment el 99% del seu catàleg és de disseny i producció propis. El 2014 van fer un pas més i van començar a fabricar internament i amb proveïdors de proximitat. Com tota empresa, Londji ha de ser rendible econòmicament, però no és l’únic objectiu, i a vegades ni tan sols el primer, ja que la companyia gironina té molt en compte l’impacte social i mediambiental de la seva activitat empresarial i productiva. Per això, per exemple, sempre busca punts de venda propers a la seva filosofia, evitant les grans plataformes multinacionals. “Entenem que el manteniment del teixit comercial independent és prioritari perquè són part del paisatge de les ciutats i evita que els centres urbans tinguin cada cop menys personalitat”. El material sobrant de les produccions s’ofereix gratuïtament a escoles i projectes socials del seu entorn, “optimitzant l’ús de les matèries primeres”. Pel que fa a l’aposta per la producció de quilòmetre zero, “la deslocalització que hi ha hagut del teixit empresarial ha fet que dissortadament s’hagi anat perdent molt coneixement i experiència, i treballar amb proveïdors de proximitat ens permet posar el nostre granet de sorra al manteniment d’aquest teixit”.
Les mancances del sector
A primera vista, no només costa identificar Londji com a marca catalana pel seu nom estranger sinó també per l’idioma dels títols del seu material de joc. “No és possible fer una edició per a cada país, així que busquem intencionadament que siguin noms que es diguin igual en diferents idiomes o en un anglès o francès molt bàsic, de manera que sigui fàcil d’entendre per a tothom.” Tot i això, la informació essencial del joc, tant a la caixa com a les instruccions, la trobem en sis llengües diferents, entre les quals el català.
Tot i que sigui un sector poc conegut i que efectivament estigui molt deslocalitzat, a casa nostra hi ha nombrosos fabricants de jocs i joguines, com ara Grapat, Educa Borras, Ticumiku, Devir, Kidnelis, Tell Fusta, Trigonos i Can Cels. Per a Londji, la indústria de “la joguina a Catalunya està tenint un moment dolç i van sorgint noves marques que aporten la seva empremta personal” recuperant una llarga tradició de fabricació de joguines de qualitat. De tota manera, l’empresa de Porqueres detecta en aquesta indústria diversos frens i traves, com les falses promeses d’empreses i materials sostenibles: “Nosaltres pensem que la sostenibilitat ha de tenir dos vessants, l’un ha de tenir en compte els materials que s’utilitzen, que han de ser respectuosos amb el medi ambient, i un segon vessant ha de ser social, que vol dir respectar les persones que ho produeixen i que es generi riquesa a l’entorn: no pot ser que sota l’aparença d’uns materials sostenibles, moltes vegades anecdòtics, ens amaguin moltes altres mancances”, com ara una falta de garanties laborals. També troben a faltar suport als emprenedors relacionats amb el món del disseny, accés a espais “a un preu raonable” per tal que les empreses que comencen puguin establir-se i crear llocs de treball i, finalment, facilitats per protegir la creació “de manera senzilla, assequible i global”. “El fet que la protecció dels dissenys i les creacions artístiques sigui cara i limitada, i que sigui difícil reclamar, fa que grans empreses sense cap escrúpol s’aprofitin de la feina d’altres empreses creatives perquè saben que pràcticament no tindran conseqüències”, avisen.