"La solvència de les famílies pal·liarà l'efecte de la crisi"

És professor d’ESADE i tot un referent en anàlisi macroeconòmica mundial. Mena parlarà demà davant del públic assistent a la nova edició del SantCugatTribuna per donar la seva visió de la crisi subprime i els efectes que, insisteix, encara tindrà en la nostra economia.

Aquest cop la crisi no prové d’algun lloc remot en un país emergent. ¿Com és possible que això passi al mateix cor de les finances mundials?
Unes 52.000 entitats parabancàries, és a dir, no subjectes a la inspecció pertinent, van concedir un nombre enorme de crèdits hipotecaris sense cap garantia i van transferir-ne el risc, mitjançant titulitzacions, a inversors finals que anaven des de fons d’inversió a tresoreries d’empreses i fins i tot fons de pensions. Aquests crèdits, concedits entre el 2004 i el 2006, que ja han començat a crear problemes, encara en donaran més l’any vinent i el següent. Les entitats faran fallida o reduiran activitat i això es transferirà a tota la cadena. Hi podria haver fins a 2 milions de famílies embargades als EUA. Tot plegat ha fet renéixer el preu del risc, i tindrà conseqüències en l’activitat econòmica general, en l’ocupació i el consum. L’efecte en el conjunt de l’activitat econòmica mundial es veurà també a partir de l’any vinent, especialment a Espanya, que és la segona economia del món a l’hora d’importar capital per finançar l’expansió del crèdit.

A Espanya, però, tothom s’afanya a assegurar que no ha tingut contactes amb les subprime i els resultats de la banca, de moment, són exemplars. Res a veure amb el Northern Rock...
El cas del Northern Rock és revelador, ja que, en principi, no tenia una cartera contaminada amb subprime, però finançava les seves hipoteques mitjançant préstecs interbancaris. Quan es van estendre les reticències, els altres bancs no li van voler deixar diners i quan es va adreçar al Banc d’Anglaterra per aconseguir els seus clients ho van interpretar com una pèrdua de prestigi. Es tracta d’un cas clar de risc de reputació. En tot cas, cal dir que a Espanya el regulador va prohibir activitats com els vehicles paral·lels d’inversió per subscriure actius opacs. I tot i que bancs i caixes han titulitzat crèdit hipotecari amb un preu de l’habitatge molt alt, en cap cas hi ha hagut la indisciplina creditícia dels parabancs americans. Això no vol dir que algunes caixes d’estalvis o bancs que ho hagin fet, si vingués una situació de desacceleració important, no puguin tenir problemes. I també s’està patint la restricció i l’encariment del crèdit, i això sense comptar que l’economia està en un procés de desacceleració.

¿La crisi hipotecària no ajudarà a prendre mesures contra els efectes de la desacceleració anunciada, entre altres, per la Comissió Europea?
Si aquest alentiment ens porta a créixer a taxes del 2% i escaig però se supera després d’un parell d’exercicis, no serà una bona notícia, perquè per exemple la caiguda en els visats d’habitatges expulsarà força mà d’obra, però no serà greu. I cal dir que no veig la possibilitat d’una recessió, és a dir, dos trimestres amb creixement negatiu. El gran problema és si s’allarga la situació de crèdit dels mercats internacionals, dels quals depenem. Entre els nostres avantatges hi ha l’euro i tenim el coixí de la solvència de les famílies. A banda del 10% que acaba d’entrar al mercat hipotecari i està entrampat per a tota la vida i l’altre 10% que no hi pot entrar, més del 80% de les famílies tenen vivenda en propietat, totalment o parcialment pagada. També hi ha molta ocupació i les empreses estan diversificades i estan tenint beneficis. Finalment, tenim un sector públic amb superàvit i un sistema financer solvent.

Si recordem les últimes declaracions del Cercle d’Economia, les empreses serien la gran esperança blanca...
No es tracta de jugar-se-la tota a dos motors, molt bons, per cert, com ara el consum i la construcció. Per això és bo anar introduint altres potes, com la internacionalització. No pot ser que el 70% de les exportacions es vengui només a Europa, que és pràcticament mercat interior. Àsia Pacífic i els EUA són assignatures pendents. Però també podríem parlar de l’esperit emprenedor. No diré que no n’hi hagi, però en caldria més, i també formació del capital humà i R+D+I. L’escola bàsica té un problema a l’hora de transmetre i desenvolupar habilitats, capacitats lligades a l’esforç, a la superació... I la universitat està desconnectada del món econòmic i empresarial i de la investigació aplicada amb projecció. Valorem el clúster biomèdic, el turisme..., però si volem ser capdavanters, caldria fer alguna cosa més.

En un escenari apocalíptic, amb una hipotètica invasió nord-americana de l’Iran i amb el petroli disparat, ¿ens en sortiríem?
No oblidem que el preu del cru es forma en un mercat amb una demanda forta i una oferta escassa per falta d’inversions. La Xina està buscant els seus propis recursos energètics, en forma de reactors nuclears, per exemple, perquè la factura del cru, com a l’Índia, li surt caríssima. Si l’alentiment als Estats Units acaba sent fort cal esperar també caigudes en la demanda i per tant en el preu.