“Arribar al 50% de renovables el 2030 és realista i necessari”

No només és realista, sinó que és obligatori moralment per la situació que tenim. L’objectiu per a Espanya és al voltant del 80%. Catalunya, és cert, té una altra combinació energètica, però arribar al 50% és necessari. És un compromís perfectament possible. La tecnologia hi és, el recurs hi és, les ganes de fer els projectes hi són.

D’una banda, l’autoconsum a Catalunya va molt bé, i és de les comunitats que està en els primers llocs de potència instal·lada. Però l’autoconsum serveix per fer el 15 o el 20% del total que necessitem. Per tant, s’han d’ocupar totes les teulades. L’Energètica aspira a cobrir les 1.400 teulades públiques de la Generalitat on es pot instal·lar energia solar, però també som conscients que amb això cobrirem el 20% del que necessitem. Per tant, hem de fer molt més que teulades.

En espais que no siguin teulades públiques. Pot ser a terra, amb energia hidràulica, amb energia eòlica marina, a teulades privades que no estiguin instal·lades... Podem cobrir instituts, centres de salut, jutjats, comissaries i altres edificis de la Generalitat, però només cobrirem el 20%. L’altre 80% l’hem d’anar a buscar llogant teulades privades i també utilitzant altres espais, com ara antics peatges, abocadors, zones al costat de carreteres, espais de l’Incasòl on hi havia programat un polígon que al final no es fa i també en espais no antropitzats de productivitat agrícola baixa.

Per simplificar, podem dir que hi ha tres vectors o àmbits de consum: la part d’electricitat, la part tèrmica –calefacció i refrigeració– i la part de mobilitat. Pel que fa a l’electricitat, estem amb aquest objectiu d’arribar al 2030 amb el 50% renovable i al 2050 amb el 100%, que és el que vol Europa. Però hem de tenir en compte que aquesta part elèctrica també inclourà calefacció i refrigeració, que s’aniran electrificant. Per tant, quan parlem del 50%, no és el 50% de la demanda actual, sinó de la demanda futura. I en l’altre vector, que és mobilitat, passarà exactament igual.

Almenys la mobilitat urbana: bicicletes elèctriques, patinets, motocicletes, vehicles, autobusos, tramvia, tren... tot. El repte és electrificar també la part de mobilitat més pesada, com podrien ser els camions i els autobusos interurbans, que és el següent pas. Quedarien pendents l’aeronàutica i el transport marítim, que estan una mica més lluny, i segurament la solució serà l’hidrogen. El que vull dir amb això és que, ara mateix, l’energia elèctrica pot representar un 25% del total, però acabarà sent més del 50%. Perquè els cotxes s’electrificaran, com les calefaccions i els processos industrials. Clarament, hem de consumir menys energia, però més electricitat, per tal de descarbonitzar.

El repte que ens hem marcat per al 2040 és, justament, descarbonitzar el sector públic. Per què? Perquè només amb això ja hem de fer 1.000 megawatts. Hi ha una flota de vehicles molt gran que s’ha de canviar. Tenim el tema de la cessió de Rodalies i s’han de construir dues dessalinitzadores noves. Serà més consum, i descarbonitzar tot això ja és un repte majúscul. L’agència és l’eina que permet lligar-ho tot, la disponibilitat d’espai on posar renovables i aquest consum. Això no vol dir que no acabem originant més projectes. Perquè, per exemple, si s’estan plantejant projectes privats i L’Energètica hi pot invertir, això pot fer que s’alliberin fons per fer-ne d’altres. Podem tenir aquest efecte multiplicador. No és que hàgim de tenir 1.000 megawatts nostres al 100%, sinó que potser en tenim 500 de nostres i 500 més en participacions en altres empreses. La idea és aquesta: anar col·laborant amb ens públics i privats, locals, per poder originar més projectes.

Tenim 17 megawatts entre instal·lacions que s’han consolidat i d’altres de noves que hem construït. Aquest any, esperem produir entre 25 i 30 megawatts més. I ja estem subministrant. Perquè no s’ha d’oblidar que tenim les dues vessants: generar i subministrar.

Posem el cas dels instituts. Normalment, tendeixen a tenir bastants excedents. No funcionen de nit, ni els caps de setmana. Llavors, el que fem és buscar centres de la Generalitat a dos quilòmetres de cada institut i els atribuïm una part de l’energia per no desaprofitar-la. A banda, el 5% el donem a famílies en situació vulnerable. És una manera de lluitar contra la pobresa energètica.

Nosaltres no venim a enfrontar-nos al sector, en què hi ha gent que ho fa bé i gent que no ho fa tan bé. Creiem que podem aportar molt per les característiques del sector públic, en què, ara, cadascú fa els contractes com pot. Si tenim una empresa que ho aglutini tot i que vinculi l’energia que genera la teulada i la que es consumeix i podem fer aquesta mena de autoconsum col·lectiu català, per dir-ho així, podrem optimitzar molt. Com deia, les teulades són una part, però no l’única. Per cada megawatt hora que es genera a la teulada, en 30 anys s’estalvia un 30% del cost. Pensem tot el que estalviem als instituts, als CAP... Estem estalviant diners públics i, a la vegada, L’Energètica té l’obsessió de ser econòmicament viable. Cada inversió que fem ha de tenir un retorn. Però si podem fer una inversió en un institut i que s’estalviï un 30% de la despesa energètica sense fer res, aquesta és la màgia que nosaltres podem aportar.

Estem en una situació extraordinària i, quan fem els plantejaments de què produirà una hidràulica al Ter, no partim del 2022 o el 2023, sinó que partim de la mitjana, amb una rebaixa pel canvi climàtic. El que estem fent és, quan una concessió hidràulica venç, recuperar-la i assumir-ne l’explotació. La primera serà a Sant Quirze de Besora. L’1 d’agost, la començarem a explotar. Serà la primera central hidràulica pública, i a partir d’aquí n’aniran venint més. De moment, estem mirant, sobretot, conques internes, però no descartem, més endavant, explorar la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. També tenim un projecte molt interessant a la colònia Llaudet, a Sant Joan de les Abadesses. En el cas de Sant Quirze, es tracta d’una central que ja està funcionant i canvia el titular. La de la Colònia Llaudet, que ja és de titularitat pública, no està funcionant, està vandalitzada i totalment abandonada, i es tracta de reflotar-la.

El que defenso és que les renovables són la tecnologia més barata. En el panorama de descarbonització i electrificació, qui guanya no és qui té més petroli o gas, sinó qui té més sol. Com que a la península Ibèrica tenim un 30% més de sol que a l’Estat francès i un 50% més que a Alemanya, tindrem l’energia més barata. Per tant, ja hi ha empreses que estan venint, perquè estan atretes per l’energia renovable barata. Igual que passava fa cent anys amb les tèxtils del Ter. La gent venia al Ter per posar-hi una empresa tèxtil perquè hi havia una central hidroelèctrica que permetia que la fàbrica funcionés. Ara, tenim una segona oportunitat de fer això, però amb sol.

Les renovables tenen aquest peatge: ocupen espai i es visibilitzen. Tota la vida, el paisatge ha canviat, ja sigui per nous cultius, ja sigui per carreteres, ja sigui per noves edificacions per a hotels, per a fàbriques o per al que sigui. I ara s’hi produirà un canvi. Però això no vol dir que ens hi hàgim de negar. Veient les instal·lacions d’energia eòlica marina a Escòcia o a Dinamarca, no vol dir que els escocesos o els danesos no s’estimin el seu paisatge. Cal reconèixer que el paisatge canviarà. I per mi el punt clau és, en aquest canvi, en aquesta transició, en aquest nou model, com es reequilibren els interessos. Fins ara, hem tingut un model fòssil que clarament ha estat dominat per un tipus de país i un tipus d’empresa, molt concentrats. La gràcia de les renovables és que són molt més descentralitzades i que pràcticament tothom hi pot participar, ja sigui posant panells a les teulades o participant en alguna plataforma de finançament col·lectiu d’iniciatives renovables. Per tant, el nou model distribueix molt més l’accés a la producció d’energia. El que hem de fer és acompanyar aquest procés de canvi i veure de quina manera aconseguim reequilibrar una mica el joc energètic. Al final, el canvi climàtic no ens espera.

Oi que quan hi ha un foc no ens queixem pas si s’apaga massa ràpid? Al contrari. Els bombers han d’apagar el foc tan ràpid com puguin. Amb el canvi climàtic passa el mateix. L’IPCC [Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic]de les Nacions Unides diu que el 20% del problema de l’emergència climàtica el podem solucionar amb la transició energètica. És la manera més ràpida i més directa de començar. De començar. No és suficient; s’han de fer molts altres canvis. Però, sense que ens costi diners, podem posar en marxa el 20% d’aquesta solució. El paisatge canviarà, sí, i hem de mirar que això passi de manera dialogada, consensuada, evitant al màxim generar suspicàcies.

Una de les queixes que s’havia fet fins ara era aquesta, que venien les grans empreses, posaven els molins i allò es quedava allà i ningú no rebia beneficis. Segurament, fa cent anys o cent i escaig, quan es posaven les hidràuliques al Ter, molta gent deia “això no m’agrada, això és un canvi del paisatge”, i després, quan atreien la indústria, segurament es veia que compensava, perquè es generava ocupació al territori. En el cas de L’Energètica, tota l’energia renovable que fem també ha d’anar a reduir la factura pública, la del ferrocarril, de l’aigua, de les carreteres, dels instituts o dels centres de salut. Per tant, també es tracta d’això, que no només serveixi per a inversions estrangeres amb rendibilitats altes, sinó també per reequilibrar tot el sector. Això no vol dir que les grans empreses no ho hagin de fer, perquè s’hi ha d’invertir molt. S’han de fer tants projectes que tothom n’ha de fer. Però, com a mínim, la ciutadania, els ajuntaments i les institucions de tot tipus han de poder capturar una part de tot aquest procés de canvi.

Al final, és qüestió de fer números. A hores d’ara, és perfectament viable fer una combinació energètica 100% renovable, però, fins que no arribem a aquest 100%, es pot debatre quin ha de ser el ritme de tancament. És a dir, de la part no renovable, quina és la que anem deixant? Per mi, primer s’ha de tancar el carbó, que és el més contaminant, i després, les nuclears i el gas. És el que apunta el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima, que és el full de ruta estatal de cara al 2030. Veurem què passa aquest any, ja que està previst que es donin els permisos per tancar Almaraz [Càceres].