Només el set per cent?

Un estudi recent posa de manifest que els alts directius de les empreses, és a dir, els membres del comitè de direcció o fins i tot del consell d’administració, només són conscients, de mitjana, d’un set per cent dels problemes de les seves organitzacions. Això vol dir, és clar, que ignoren la resta de qüestions que afecten els seus empleats o treballadors. Si l’estudi està ben fet, n’hi ha per llogar-hi cadires. Perquè, com és fàcil de calcular, els directius no són conscients del noranta-tres per cent de les coses que, en teoria, es troben sota el seu control. Aquest nivell d’ignorància és extraordinàriament alt i explica, almenys en bona part, el fet que la majoria de treballadors de les empreses no se sentin gaire involucrats en el suposat “projecte comú”.

Però, ben mirat, això no és estrany. Els humans som experts a construir al nostre voltant un poderós mur que ens aïlla de tot el que no volem veure. Esbiaixem la realitat d’acord amb els nostres interessos i ho fem tan bé que moltes vegades no en som ni conscients. El premi Nobel d’economia Daniel Kahneman ha escrit sobre aquest tema als seus magnífics llibres Pensar rápido, pensar despacio i, més recentment, Ruido. Kahneman afirma que de manera habitual deformem allò que hi ha al nostre voltant fent servir diverses estratègies que ho amaguen, ho dissimulen o ho capgiren. Per exemple, escollint la informació que ens interessa i menyspreant la que no s’ajusta a les nostres expectatives. O deixant-nos arrossegar per algú a qui admirem i no fent cas a una altra persona a qui no podem veure ni en pintura.

Però, tornant al tema de l’article, ¿què és el que no veuen els directius? Doncs, per exemple, pensen que tot va bé a l’empresa perquè només pregunten a les persones que saben que els diran que tot va bé. I quan es troben algú amb una opinió contrària faran veure que l’escolten però normalment intentaran treure-se’l del damunt amb més o menys contundència. També pot ser que pensin que els nivells de satisfacció dels empleats siguin més alts del que realment són. O potser ni els importa. O que no siguin en absolut conscients de l’efecte negatiu que generen molts dels seus comportaments sectaris i, a vegades, mafiosos. Els estudis recents sobre la desimplicació de molts treballadors a les seves empreses són, excepte algunes excepcions puntuals, molt contundents: la majoria de dones i homes d’empresa treballen per guanyar-se la vida, fan bonament el que poden però no se senten en absolut implicats en cap propòsit ni pensen que tots estem al mateix vaixell remant en la mateixa direcció.

Molt sovint, aquests propòsits els escriuen els mateixos directius que ignoren la majoria de coses que passen a la seva empresa, sense molestar-se ni a preguntar si la gent s’hi sent alineada. Es poden comptar amb els dits de la mà les organitzacions que realment fan les coses amb una mica de respecte per l’opinió de tothom. Una llàstima. Potser la intel·ligència artificial ens oferirà algunes solucions en un futur no gaire llunyà. Sembla que els humans, tot solets, no ens en sabem sortir gaire.

Com he escrit algunes vegades, tot canviaria bastant si els directius i els propietaris de les empreses es deixessin avaluar pels seus empleats, i de manera vinculant. Com és possible que l’avaluació només circuli de dalt a baix? Com ha suggerit el professor de la London Business School Gary Hamel, caldria implementar mecanismes potents d’avaluació creuada per tal que els òrgans de govern poguessin tenir una informació més nítida i menys esbiaixada de l’efecte que té la seva acció sobre la gent. Hi ha empreses importants que ja ho estan fent. Utopia?

Si volem construir un futur empresarial millor, cal renovar molts dels mecanismes de poder que encara són vigents a la majoria d’organitzacions. D’una manera o d’una altra hem de democratitzar les empreses, per por que això faci a alguns. I democratitzar no vol dir ser assemblearis ni sumir-nos en el caos, que tothom estigui tranquil. Ser demòcrata vol dir ser transparent, lluitar contra els biaixos cognitius i els mecanismes de defensa irracionals i dialogar, sobretot dialogar. No hi ha res menys democràtic que la prepotència.