Collir o no collir, rendibilitat

Els pagesos i ramaders han dit prou aquest any, senzillament perquè no els surten els números. Les restriccions en el reg per la sequera van assumir-les ja fa més d’un any, però semblava que la societat no ho valorava i la pagesia n’ha patit la incomprensió envers el seu esforç de contenció, fins que els tractors van envair Barcelona i van tallar les autopistes. Potser van ser les restriccions d’aigua la gota que va fer vessar el got de la seva indignació, malgrat que tot fa pensar que la clau de la protesta és la rendibilitat de la seva activitat. O, més ben dit, la no rendibilitat que afecta tota la pagesia europea, que aireja alhora el seu descontentament de manera global, tot i que a Catalunya, a l’empitjorament general, s’hi ha afegit l’obligació de canviar de cultius o fins i tot abandonar-los per la sequera, sobretot els de secà.

El director de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agroalimentària i Forestal i de Veterinària de la Universitat de Lleida, Jordi Graell, defineix la situació del sector: “L’escanyament econòmic de moltes explotacions pageses i ramaderes n’ha posat en qüestió la rendibilitat. Si fins ara se’n sortien i sobrevivien agrupant-se o amb mecanització, un seguit de qüestions alienes a la seva feina, i sobrevingudes en alguns casos, fan impossible guanyar-s’hi la vida.” El secretari d’organització d’Unió de Pagesos (UP), Carles Vicente, adverteix que el malestar és generalitzat: “Els costos s’han disparat en tots els vessants del primer sector i els preus que ens paguen pels productes es mantenen o baixen per la competència, de manera que no ens hi guanyem la vida. Ras i curt.”

Tot i que l’agricultura, estrictament, representa un percentatge petit del PIB català, el sector agroalimentari posterior genera un volum de negoci de 43.088 milions d’euros l’any, xifra que ja equivaldria al 19% del PIB de Catalunya i que el convertiria en el primer sector econòmic, juntament amb la indústria. Més de 50.000 explotacions i 600 empreses, amb prop del 23% del negoci agroalimentari estatal. Però els números s’han fet vermells aquest 2024 per la suma de diversos factors o diverses gotes que han fet vessar el got. “Alguns dels quals són molt aliens al camp”, diu Graell. El director de l’Escola d’Agrònoms els situa en la “geopolítica”, com ara l’augment dels carburants, el desplaçament dels països proveïdors, l’acaparament d’aliments o productes bàsics... Són situacions derivades de crisis mundials, com la generada arran de la guerra a Ucraïna. El problema de l’encariment de la matèria primera –combustible o cereals per alimentar el bestiar– és que no s’ha reflectit en els preus de venda, que s’han mantingut per sota del cost. A més, hi ha la competència de productes de fora de la Unió Europea menys gravats amb normatives sanitàries, però que se situen al mateix taulell del mercat. Si hi afegim la falta de relleu generacional i l’excés de burocràcia general per accedir a ajuts o sol·licitar millores...

Graell alerta que el fet que la política agrària es prefixi des de Brussel·les complica “l’adopció de mesures d’ajut detallistes”, en un sector econòmic amb casuístiques molt diferents. Vicente adverteix que, malgrat que s’aconsegueixin millores puntuals en alguns àmbits, com facilitar les gestions en l’administració o “afinar i concretar més les restriccions d’aigua per sectors”, la clau de la rendibilitat se situa en la “cadena alimentària”, la reforma de la qual “esdevé imprescindible”. La indústria i les grans distribuïdores fixen preus i els pagesos i ramaders s’hi han d’avenir, malgrat que hi hagi “lliure mercat, teòric”. Pateixen amb “indefensió” la pressió dels grans operadors malgrat que pactar preus de compra estigui prohibit. Confien que la reforma de la llei de la cadena alimentària faci complir el redactat actual, i es pugui aclarir qui fixa i pacta els preus, i qui els incrementa. L’anomenada Unió d’Unions de Pagesos estatal reclama que el ministeri publiqui els criteris sobre els factors que intervenen en el cost de producció dels productes agraris. “Nodrir i fer pública l’estadística de tots els costos i matèries de producció facilitaria ajustar més els preus als costos de producció” i d’aquesta manera els contractes amb les distribuïdores serien més “justos”, considera Vicente. Aquesta reivindicació general de la pagesia aclariria qui colla qui, i qui s’hi enriqueix.

La revolta catalana, però, té trets diferencials. David Bové, d’Unió de Petits Agricultors (UPA), avisa: “Fa 30 anys –per dir una xifra– que malvivim, i la cadena alimentària ja fa anys que ens escanya.” De manera que hi veu dos detonants autòctons: “La sequera, que amenaça la supervivència dels conreus minoritaris o mediterranis, i la mala gestió del Departament d’Agricultura i de l’Agència Catalana de l’Aigua, que han oblidat que som els seus administrats.” Es queixa que l’ACA els obliga a registrar i pagar impostos pels pous que només ells han conservat durant anys. Entre els retrets per l’excés de burocràcia, hi ha l’obligació de triplicar les declaracions d’usos de productes fitosanitaris a diverses finestretes de la mateixa administració, i fins i tot “fer-ho alhora i al mateix temps que se sulfata”. La paperassa “acaba generant més hores perdudes que l’abast de l’ajut que rebràs”, conclou. Per això, des d’UPA lamenten la “deixadesa” del govern envers el seu sector, i no només de l’actual conselleria d’Agricultura, de la qual han aconseguit el compromís de canviar el nom. Sí que coincideixen en la poca “territorialitat” o “detallisme i fins i tot cirurgia” d’Agricultura a l’hora de vehicular o estudiar els tipus d’ajut, compensacions, permisos, concessions i d’altres aspectes burocràtics que envolten el seu dia a dia. La problemàtica dels conills a la plana de Lleida té poc a veure amb l’arròs del delta de l’Ebre, o les granges de porcí d’Osona, per citar alguns exemples de problemàtica diversa. Tot plegat, emmarcat en la política agrària comuna (PAC) europea, que, “no ens enganyem, sempre genera acords perjudicials per a l’agricultura mediterrània, perquè la gestió agrària i ramadera de la UE està dissenyada per protegir l’explotació atlàntica”, conclou David Bové.