Reequilibri territorial
En els darrers anys, a les comarques d’alta muntanya com el Pallars Jussà i el Sobirà s’han obstinat a activar-se econòmicament i no deixar-se arrossegar per la gran espasa de Dàmocles que és el despoblament. Amb el lideratge de la iniciativa privada i la col·laboració del sector públic, s’han eixamplat les iniciatives per impulsar l’emprenedoria local i fer créixer les empreses ja establertes al territori. La creació d’una societat de capital risc per als Pirineus, impulsada per empresaris i professionals vinculats als Pallars per acompanyar, també financerament, el teixit empresarial d’aquell territori, n’és un exemple lloable. La feina feta en aquesta darrera dècada per l’entitat publicoprivada Pallars Actiu comença a recollir fruits i els casos d’empreses de nova creació innovadores situades en aquelles contrades ja no són una rara avis. Hi ha fets per a l’optimisme. Els dos Pallars ja no perden població, poca, però en guanyen any rere any i el jovent torna a casa després de formar-se, i engega projectes que acaben beneficiant el territori. Tot sembla indicar que és amb aquesta feina de formigueta, de coneixença del territori i de compromís, com realment s’assoleix fer escalar socioeconòmicament comarques que semblaven condemnades a quedar-se buides. No cal, doncs, aspirar a fer-les créixer només a cop de grans esdeveniments, el que es necessita és que s’activin de manera sostenible a llarg termini, que no depenguin només d’un sector, o d’un model econòmic que les fa captives d’altres. Per a la reactivació de les comarques més allunyades dels nuclis de poblacions cal, però, que l’administració aposti definitivament per millorar les infraestructures i es pugui reduir el temps de comunicació. És una reivindicació història, que s’arrossega des de fa molts i molts anys i que ja no pot esperar més. L’exemple dels Pallars s’ha d’estendre a totes les comarques de muntanya, perquè el reequilibri territorial fa bé a tot Catalunya.
És aquesta la fórmula que ajuda a reequilibrar el territori. La que té en compte les particularitats de cadascuna de les comarques sense haver-se d’assimilar a les dinàmiques dels grans nuclis urbans.