La lliçó empresarial de la Copa de l’Amèrica

Quan fa uns anys, les autoritats van decidir que Barcelona acolliria la Copa de l’Amèrica, alguns ja vam denunciar que els grans esdeveniments són deficitaris malgrat que els titulars de premsa i governs ens mostraven com a rondinaires.

El tercer esdeveniment esportiu global més seguit del món, mil dos-cents milions d’impacte econòmic, creació de dinou mil de llocs de treball, un accelerador per a la indústria catalana, més projecció de Catalunya al món... Et sonen aquests missatges?

Emesos per governs, promotors i, fins i tot, universitats; i transmesos pels mitjans acrítics amb les dades i dòcils amb el poder, t’acabaven fent dubtar de la teva percepció inicial, que ens deia que no n’havíem sentit a parlar mai però potser sí que era molt seguit a d’altres llocs i/o d’altra gent. O que, tractant-se d’un esdeveniment tan gran, segur que atreia turisme de qualitat, generant tants llocs de treball i uns guanys estratosfèrics. Alguna cosa quedarà, suposo.

La realitat, però, és que la nostra percepció era encertada, com ha demostrat un estudi de la revista la Directa, que no només ha posat en entredit tota la propaganda política dels darrers anys (emesa per tot l’arc parlamentari i principals mitjans de comunicació), sinó que ha tacat el prestigi de la Universitat Pompeu Fabra, fins i tot.

La Copa de l’Amèrica és l’exemple que com les falses expectatives, creades amb la manca d’anàlisi, poden enfonsar un projecte empresarial, per gran que sigui.

Si t’hi atures a pensar, ja vèiem que un esdeveniment tan important no hauria de necessitar tant suport institucional si fos tan rendible. O que el fet de demanar voluntaris enlloc de treballadors ja ens mostrava la precarietat de l’esdeveniment. Si, a més, miraves al teu voltant, notaves que ningú no sabia ni com funcionava ni qui hi competia. Estrany en un esdeveniment que és el tercer més seguit del món, no creus?

Un cop començada la competició, a més, aquesta percepció s’ha fet més evident, mostrant-nos les fan zone buides, aconseguint unes audiències de televisió irrisòries o un retorn econòmic invisible, fins i tot als restaurants de la zona, que parlen del pitjor agost en anys. I del “llegat industrial” que prometien pots comptar que quedarà en el videojoc creat per a l’ocasió i que ningú no s’ha descarregat.

Per últim, com a l’episodi dels Simpsons dedicat a l’arribada del mono-rail a Springfield, ningú no es va aturar a mirar l’impacte real de les ciutats per on ja havia passat, i que mostraven dèficits milionaris a totes elles i que paguem nosaltres com a ciutadans.

No entraré en els motius que han dut a autoritats, mitjans i acadèmics a fer de corretja de transmissió d’una mentida tan gran, però si en els motius que duen a un abisme tan gran entre expectatives i realitat, i que comentava fa unes setmanes amb un client a qui assessoro financerament i estratègica.

En primer lloc, les expectatives han de ser creïbles i, per a ser-ho, han de partir d’uns objectius a aconseguir i d’un pressupost que posi aquest objectiu com a base, i construeixi al damunt tot el que cal per a que sigui assolible. D’aquesta manera, no només posaràs l’expectativa al davant, sinó que també comprovaràs si és o no realista.

En segon lloc, les dades passades ens ensenyen tendències que cal estudiar bé. Per exemple, en el nostre cas, enlloc de comparar vendes mensuals amb les de l’any anterior al mateix període, vaig proposar de mirar la xifra interanual, que ens permetés veure l’evolució real de la xifra de vendes anual, enlloc de creure’ns una xifra parcial i descontextualitzada.

Finalment, vam tenir una època en què veníem molt però generàvem poc negoci nou. Si haguéssim mirat només les vendes, ningú no s’hagués amoïnat, però afortunadament seguíem dades presents com quin negoci nou havíem generat, o quina ocupació tenien les màquines actualment. Això ens va mostrar, abans no fos massa, tard, un problema a resoldre.

En conclusió, la Copa de l’Amèrica ha estat un mirall trencat de promeses buides que ha deixat al descobert una dissonància clara entre les expectatives venudes i la realitat viscuda. Quan es construeixen projeccions sense fonaments sòlids ni dades analitzades en profunditat, el fracàs és inevitable. Tant en grans esdeveniments com en projectes empresarials, el secret per evitar aquestes desil·lusions rau en la capacitat d’ajustar les expectatives a una base realista i mesurable. Sense aquesta planificació, el destí no és altre que una fallida que tothom veia venir, però que pocs es van atrevir a reconèixer.