Nou ordre

Ofi­ci­al­ment, el sis­tema capi­ta­lista va néixer el 1820 després del redis­seny d’Europa en fina­lit­zar les guer­res napoleòniques, i fins avui. Però el capi­ta­lisme del 2023, per exem­ple, no era igual que el del 1975 ni que el del 1880. El sis­tema era el mateix, però els models –la manera com en cada moment fun­ci­ona el sis­tema– han anat vari­ant. Avui ens tro­bem en el cen­tre d’una tran­sició de model.

La idea de Con­tra­re­forma que s’està apli­cant a la situ­ació cap a la qual estan deri­vant els EUA –només els EUA?– és cor­recta, però penso que és incom­pleta. La reforma del s. XVI va tenir una moti­vació filosòfica i ràpida­ment una uti­lit­zació política: els prínceps ale­manys la van fer seva per inde­pen­dit­zar-se dels Habs­burg. La con­tra­re­forma es va posar en marxa (per part dels Habs­burg) per con­ser­var les seves pos­ses­si­ons. La con­tra­re­forma actual és veri­tat que s’oposa a una sèrie de refor­mes polítiques i soci­als que es van posar en marxa en les dècades ante­ri­ors: les va posar en marxa el mateix capi­ta­lisme per gua­nyar-se la no opo­sició de la ciu­ta­da­nia: l’avenç d’aque­lles refor­mes és paral·lel al declivi de les rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als dels par­tits i movi­ments d’esquerra.

Ara ha estat el Capi­ta­lisme que ha arri­bat a la con­clusió que no feia falta donar una imatge, seguir amb unes posi­ci­ons que ja no eren necessàries perquè part de la població no s’havia bene­fi­ciat de tals refor­mes perquè estava en con­tra de l’esta­blish­ment, i una altra part estava en con­tra de mol­tes coses –el movi­ment Woke–, tam­poc perquè la tec­no­lo­gia per­met rea­lit­zar una publi­ci­tat inva­siva, con­vin­cent i, per a alguns/es, creïble, per la qual cosa el “capi­ta­lisme dels mag­nats” sense tra­ves, sense màsca­res i sense regu­la­ci­ons –a l’estil dels Mor­gan, Car­ne­gie, Mellon, Rocke­fe­ller, …– ja ha fet eclosió com al s. XIX. Sí, és una con­tra­re­forma: el capi­ta­lisme s’ha refor­mat a si mateix, però és molt més que aque­lla del s. XVI. I cap a on va? Penso que cap a un nou ordre en el qual imperi un pen­sa­ment únic en allò econòmic, social i cul­tu­ral, que és el que serà con­si­de­rat com a bo i cor­recte. D’això, se’n diu evo­lució. Durant força dècades, les coses crec que seran així; fins que les cir­cumstàncies mar­quin la neces­si­tat d’un nou model (o el declivi defi­ni­tiu del capi­ta­lisme). A la pràctica, als anys setanta el capi­ta­lisme es va començar a ado­nar que cada vegada neces­si­tava menys fac­tor tre­ball. Als noranta, es va adver­tir que si posava bona cara, donava faci­li­tats al con­sum i pro­te­gia les mino­ries, podia fer el que volgués. En la pri­mera dècada del s. XXI, penso que és cons­ci­ent que la majo­ria de la població no és crítica, entre altres motius, perquè el seu dia a dia absor­beix la seva ener­gia; és a dir, el sis­tema capi­ta­lista sap que la democràcia cada vegada és menys necessària. Aquesta tran­sició s’ha mani­fes­tat als EUA perquè són avui la prin­ci­pal potència mun­dial en nom­bro­sos àmbits. Enllaçant amb la idea ante­rior, Donald Trump és un pre­si­dent del s. XXI amb la men­ta­li­tat d’un pre­si­dent del s. XIX. És la versió actual del pre­si­dent James Mon­roe (1817-1825), el d’Amèrica, per als ame­ri­cans. És l’impe­ri­a­lisme del s. XIX, però adap­tat al s. XXI: és Amèrica, per als ame­ri­cans con­ver­tit en “el món ha d’adop­tar el nos­tre punt de vista o no moles­tar-nos amb expor­ta­ci­ons, superàvits i qüesti­o­na­ments del nos­tre dòlar”. Mon­roe va ser un pre­si­dent de tran­sició, de defi­nir marcs de referència, igual que, penso, ho és Trump.

El que sem­bla que faran els eua res­pecte al comerç inter­na­ci­o­nal n’és un exem­ple. No ho diuen, però el pre­si­dent Trump i el seu equip conei­xen de sobres que, en el sis­tema capi­ta­lista, si un país com­pra alguna cosa a un altre país, és o perquè el pri­mer no ho pro­du­eix o perquè el bé que com­pra a l’altre país és més com­pe­ti­tiu: més barat, amb millors carac­terísti­ques, o perquè una millor publi­ci­tat ha fet que es posi­ci­oni millor en el mer­cat. Per tant, la idea sub­ja­cent en les inten­ci­ons del pre­si­dent Trump d’aug­men­tar espec­ta­cu­lar­ment els aran­zels perquè els països que expor­ten als EUA s’estan enri­quint a costa dels EUA, gai­rebé com si aquests països esti­gues­sin esta­fant els EUA i robant-los, no és admis­si­ble i no té cap fona­ment. Evi­dent­ment, aquesta posició tindrà con­seqüències nega­ti­ves (per als EUA, mol­tes), però això suc­ceirà demà, quan el “capi­ta­lisme dels mag­nats” –no exclu­siu dels EUA– pensi que té con­tro­lat el pla­neta. I com a subs­trat filosòfic, l’ano­me­nada Il·lus­tració Fosca (Dark Enligh­ten­ment), un movi­ment que renega del libe­ra­lisme i de la democràcia perquè els con­si­dera inútils; seguei­xen pau­tes de dre­tes, però rebutja la dreta tra­di­ci­o­nal perquè és libe­ral.

La figura a seguir és la de les cor­po­ra­ci­ons trans­na­ci­o­nals amb uns refe­rents com a focus, i Donald Trump com­pleix aquest rol. La seva estruc­tura s’assem­bla a l’antic règim. I el seu objec­tiu és clar: un pen­sa­ment únic basat en veri­tats con­ve­ni­ents con­ve­ni­ent­ment difo­ses per la tec­no­lo­gia. Però aquest nou model no comença amb la segona pre­sidència de Donald Trump. És l’evo­lució.