Salgado, a la cua

L’economia espanyola està en mans de la quarta ministra de Finances més dolenta de la Unió Europea, segons la valoració que publicava ahir el prestigiós Financial Times (FT), i que és resultat d’una enquesta elaborada entre un destacat grup d’experts.

Sobre dinou ministres dels 27 –se n’han descartat els responsables de les economies més petites de la UE–, Elena Salgado aconseguia situar-se en el lloc número 16, només per davant dels titulars d’Hongria, Peter Oszko; Grècia, Guiorgos Papakonstantinou; i Irlanda, Brian Lenizan.

De Salgado es destaca a l’informe que és “competent i molt treballadora” però sobretot, “el fet clau, per al president socialista [José Luis Rodríguez Zapatero], és que ella no és Pedro Solbes”, l’anterior responsable del departament. La raó fonamental que dóna el diari perquè Salgado passés a ocupar la cartera de Solbes només és una: “la seva lleialtat”.

Solbes va ser substituït per Zapatero immediatament després de la cimera de Londres del G-20, que va tenir lloc l’abril passat. L’exministre havia estat prou crític amb la política d’expansió de la despesa pública amb què el president del govern espanyol va fer front als primers mesos de la crisi econòmica després de l’enfonsament de Lehman Brothers el setembre del 2008.

Tot i així, Salgado aconsegueix millorar en una posició el resultat obtingut per Solbes l’any anterior, quan va quedar en el lloc número 17 del rànquing, una iniciativa que el diari per excel·lència de la City elabora per quart any consecutiu.

Quant a les ombres que pesen sobre Salgado, el rotatiu posa l’accent, i ho deixa com una incògnita, en la capacitat de ser “prou valenta per dir a Zapatero l’espantosa veritat sobre l’insostenible dèficit del pressupost espanyol, que s’espera que arribi aquest any i l’any que va al 10% del PIB”. És una dona “fiable”, segueix el diari, alhora que es demana: “¿Serà prou audaç per avançar en la retallada del dèficit, que és una plaga per a la que una vegada va ser una gran economia?”

Poc abans de comparèixer en el ple del Senat, la ministra assegurava sentir-se “indiferent” davant de la informació del FT. “Les valoracions personals són el que menys importa. El que és més important és que la política econòmica que du a terme aquest govern sigui capaç de superar la crisi”. Valorada en el terreny polític, econòmic i de credibilitat, Salgado se situa en el lloc 15, 14 i 11, respectivament, fet que la desplaça, en total, a l’esmentat lloc 16.

Curiosament, en un àmbit en què la immensa majoria dels responsables són homes, és una dona, l’altra que hi ha a la classificació juntament amb Salgado, la que ocupa el primer lloc. Es tracta de la francesa Christine Lagarde, que als seus 53 anys és, segons el diari, “una de les estrelles del govern de Sarkozy, de la qual es parla, fins i tot, com a possible primera ministra”.

Una de les fites que més valora el jurat del FT és la decisiva actuació de Lagarde en el terreny de la regulació internacional. “L’economia francesa ha estat també entre les més resistents del món industrialitzat”, destaca el diari. Ha estat sempre prou equilibrada, segueix, “i no ha depès mai en excés ni de les exportacions ni d’un excessiu i inflat mercat de l’habitatge, i amb un gran i estable sector públic”.

Tot i la repercussió en els àmbits financers internacionals que l’informe del FT pot tenir, també cal relativitzar-lo una mica a partir de les mateixes anàlisis que ofereix el diari. En el cas del ministre d’Hongria, Peter Oszko, un lloc al darrere de Salgado, el FT afirma que “en molt adverses circumstàncies, ha sabut guiar l’economia cap a un crucial esquema de consolidació fiscal com a part del programa per al país recolzat pels Fons Monetari Internacional”. En el seu cas, una posició molt dolenta no suposa, específicament una actuació molt negativa.

El pes del dèficit públic
Qui sí que s’endú un judici molt dur és Alistair Darling, ministre d’Economia del Regne Unit, que juntament amb el premier, Gordon Brown, van tenir una destacadíssima actuació en els primers moments de la crisi, des de mitjans de setembre fins a la primera reunió del G-20, de novembre del 2008, a Washington.

L’FT assegura que com que la recessió que sacseja el Regne Unit “és molt profunda i el sector bancari no mostra cap signe significatiu de millora, la seva feina s’ha tornat progressivament més difícil”. El llast que pesa sobre el ministre és, com en el cas de l’economia espanyola, “la consolidació d’un greu dèficit”, incrementat per la “seva incapacitat per esbossar una estratègia creïble a mitjà termini per eixugar-lo”.