Alfred Pastor: “La veu de la Xina s’ha d’escoltar en la reforma del sistema financer”

Alfred Pastor coneix a fons els països emergents. Titular de la Càtedra Banc Sabadell - IESE d’Economies Emergents, examina el rol de la Xina en l’economia mundial i repassa la situació al nostre país.

El centre de gravetat econòmic s’està desplaçant cap a l’Orient Mitjà i la Xina. Quines conseqüències se’n deriven?
Els països més avançats estan perdent pes relatiu, i això és particularment clar en el cas dels EUA. Europa perd pistonada des del segle XIX –una evolució, per tant, que no li és nova–, però els EUA no s’estan acostumant al seu nou rol i això serà un motiu de fricció. A banda d’això, la puixança de la Xina tindrà efectes econòmics en múltiples àmbits: en els preus de les manufactures que importem; podria afectar els preus del petroli... La Xina és present a tot arreu.

La Xina té la clau de l’estabilitat financera internacional?
No hi ha ningú que tingui tantes reserves de dòlars com la Xina, i si volgués desestabilitzar la moneda nord-americana, ho podria fer perfectament. Però no ho farà.

N’està segur?
Sí, perquè l’últim que voldria és enfrontar-se amb els EUA, que segueixen sent la primera potència mundial. Els xinesos diuen que volen un entorn estable per desenvolupar-se, i crec que no menteixen.

¿El fet que la Xina tingui tants bons del Tresor resta marge de maniobra als EUA?
Al contrari, això ha donat molt marge de maniobra als EUA perquè han pogut gastar molt per sobre de les seves possibilitats. I per això el més gran creditor del món és la Xina i el més gran deutor són els EUA.

¿Les friccions per la trobada del Dalai-lama amb Obama o la venda d’armes a Taiwan són una mera escenificació?
Tant el Dalai-lama com el vincle amb Taiwan són dos problemes polítics de primera magnitud que afecten la integritat territorial xinesa, tal com la veuen els seus dirigents.

Juga amb foc els EUA?
El més perillós és la venda d’armes a Taiwan, que genera tensions entre els dos països, tensions que no sempre es poden mantenir sota control.

¿Podria reaccionar la Xina castigant financerament els EUA?
No els castigarà, no li convé.

La Xina creditora i els EUA endeutats: això quin impacte té a nivell mundial?
Aquesta situació dóna a la Xina veu en tot el que té relació amb la reforma del sistema financer internacional, una veu que, altrament, no tindria i que s’ha d’escoltar amb atenció. Al capdavall, el Consens de Washington és el que ens ha portat a aquesta situació.

Quina és la posició de la Xina respecte a la reforma del sistema financer?
El sistema financer xinès és molt conservador, no són partidaris de les grans innovacions financeres.

Això és positiu!
En efecte, però també hem de tenir en compte que és un sistema relativament dèbil, molt dirigit i pendent d’una liberalització. I el problema és que quan els sistemes financers es liberalitzen sempre sorgeix algun sotrac: a Espanya la liberalització va suposar la desaparició de la meitat dels bancs en 10 anys! Per tot això, als xinesos els fa molta por iniciar aquest procés. Necessiten temps.

¿El conservadorisme xinès pot ajudar a fer que les reformes del sistema financer siguin més profundes?
Pressionaran a favor que aquestes reformes cristal·litzin, i des d’aquest punt de vista la seva posició serà positiva. Tot i que també hem de tenir en compte que les finances xineses estan sota el control estricte de l’Estat, i a un Estat li costa renunciar a les seves atribucions.

I la regulació a nivell internacional exigeix una renúncia de sobirania.
En efecte, tot i que els més reticents a fer-ho són els EUA. I sense que hi hagi una autoritat financera supranacional serà difícil evitar una crisi com l’actual: els bancs són internacionals i per tant cal una autoritat supervisora responsable d’abast mundial!

¿Caldrà una nova crisi perquè les reformes cristal·litzin?
És molt possible. La reforma que necessita el sistema financer no es farà d’una vegada, serà progressiva.

La Xina també té la clau comercial mundial: alguns ho atribueixen a un iuan excessivament devaluat.
Ningú sap quin és el tipus de canvi correcte d’una divisa! Si els costos del treball a la Xina són deu vegades més baixos que als EUA, encara que el iuan s’apreciés un 15%, els fluxos de comerç no canviarien gaire. La revalorització del iuan no hauria de ser una qüestió de primera importància, tot i que els EUA estan pressionant perquè es revaloritzi, tal com van fer en el seu moment amb el ien: al Japó ho van aconseguir i això va provocar una bombolla que ha durat 20 anys!

Quin impacte té el superàvit comercial de la Xina a nivell mundial?
El superàvit comercial que té la Xina, sobretot amb els EUA, és transitori. La promoció del sector exterior com a motor de l’economia ha donat a la Xina molt bons resultats durant 20 anys, però no pot ser eternament la base del creixement. I, de fet, fa 10 anys que la Xina s’ha posat la fita d’enfortir el mercat interior: el motor de la seva demanda ha de ser el consum i no pas les exportacions.

La modernització econòmica impregnarà el país de democràcia?
No crec que una cosa hagi de provocar l’altra, però sí que és molt possible que hi hagi una combinació de circumstàncies que faci que els ciutadans siguin més lliures d’aquí 20 anys. La Xina és un país molt diferent de democràcies parlamentàries com l’anglesa o la nord-americana... La seva democràcia pot cristal·litzar d’una altra manera: podria deixar de ser un Estat de partit únic... Amb tot, avui el règim xinès no és tan repressiu com fa 30 anys.

Aquesta és la imatge que transmet: repressió dels dissidents, censura...
La imatge repressiva és només parcialment certa.

Vostès han impulsat una escola de negocis alineada plenament amb el capitalisme. Han tingut problemes?
En absolut: el president xinès de l’escola és membre del Partit Comunista i sap que el que fem no atempta contra el règim xinès, sinó que formem els seus estudiants.

La Xina, els EUA... i què passa amb Europa? És invisible?
Europa té poca importància com a actor polític: no té una sola veu.

I com a actor econòmic?
Fins ara la gran exportadora mundial era Alemanya. Ara ja ho és la Xina.

Això perjudica Europa? Alemanya ha estat sempre la gran locomotora.
No, perquè els xinesos, a banda d’exportar també importen i són uns grans clients dels alemanys. Exporten molt als EUA, importen poc dels EUA i importen més d’Europa.

Les perspectives de l’economia alemanya i de la UE s’han refredat. És dèbil encara la recuperació?
Alemanya ha basat les seves expectatives de recuperació en l’exportació i no pas en la demanda interna. I el problema és que l’exportació encara no s’ha recuperat. Per contra, els francesos han basat més la seva represa en la demanda interna, i per això tenen millors perspectives. El problema dels alemanys és que volen créixer i alhora estalviar, i això passa per una exportació potent que de moment no tenen.

Espanya també fonamenta la seva represa en l’exportació. Si Alemanya no es recupera serà difícil activar la demanda externa?
Sens dubte, sobretot pel que fa a turisme.

L’elevat dèficit és el problema més greu que té Espanya?
És el més vistós, però el problema més greu és l’atur. Fixi’s que si tinguéssim una taxa d’atur més baixa el dèficit també baixaria. Tot i així, per afrontar l’elevat dèficit el primer que cal fer és donar la impressió a l’exterior que ens prenem aquest problema seriosament. I, alhora, s’han d’adoptar les poques mesures que pot impulsar el govern per reduir el creixement de la despesa.

Quines són aquestes mesures?
En primer lloc s’ha de deixar clar que l’esforç per reduir la despesa l’ha de fer l’administració central però també les perifèriques. I, en segon lloc, en les circumstàncies actuals, s’haurien de reduir ministeris i organismes públics. I això el govern ja ho pot fer ara. I en tercer lloc, cal impulsar mesures que tindrien impacte a mitjà termini, com la reforma del sistema de pensions.

Congelaria el salari dels funcionaris?
Sóc partidari de congelar el salari dels funcionaris i de mantenir l’oferta pública d’ocupació: el contrari del que ha proposat el govern.

S’ha parlat d’un lideratge polític dèbil. Ho comparteix?
Tinc la impressió que el president Zapatero no sap on va, no sap què ha de fer: quan ha tingut les idees clares, com ha estat amb els drets civils, ha impulsat reformes importants. Ara no sap cap a on tirar.

¿Veu l’oposició amb les idees més clares que Zapatero?
Rajoy no ha fet cap proposta, i no sé si és perquè no en té cap, o perquè no vol parlar d’economia.

I potser per això el rei ha hagut d’actuar instant un pacte d’Estat.
El rei ha estat molt bé, l’aplaudeixo. Ni govern ni oposició estan complint amb la seva obligació. Estan massa pendents de les eleccions! I no tenen en compte que el país, d’aquí dos anys, pot estar en unes condicions molt precàries.

Si no s’assoleix el pacte d’Estat, com veu el futur?
M’estimo més pensar que hi haurà un pacte d’Estat. Els pactes de la Moncloa es van fer en una situació encara més fràgil.

Hi havia una consciència sobre la gravetat del moment. La tenim ara?
L’alerta dels mercats financers pot haver estat una bona notícia si serveix perquè els governants prenguin consciència de la situació.