Sípia amb carxofes

Diumenge de consulta a Lleida, Girona, Reus, Manresa i 207 municipis més i a dos quarts d’onze del matí, un servidor escoltava per Catalunya Informació com li preguntaven a un diputat del PSC “On ens porten les consultes sobiranistes?”. La resposta del diputat va ser “a ben poca cosa”. La meva: “Doncs a mi a Granollers, fixi’s vostè”. I per què a Granollers? No se’n vagi que ara l’hi explico.

El cas és que passejant ahir pel carrer d’Anselm Clavé pensava en l’efecte Sant Jordi. Dissabte de feia vuit dies havia passejat per allà mateix i m’havia fet un tip de veure gent. Ara, amb les botigues tancades, fins i tot es veien les llambordes de terra, cosa impossible quan a l’horitzó tot són caps. Pregunto: per estimular la participació, haurien de fer-se les consultes en dia de cada dia? Bé, jo sempre he sentit dir que el gran secret de l’èxit del Sant Jordi és que el fem en un dia laborable. Potser que s’ho plantegin, no? I si donen 4 hores de permís laboral per anar a votar, llavors arrasen.

I pensant, pensant, vaig arribar al col·legi electoral del carrer Museu, un dels 24 que hi havia instal·lats en aquesta ciutat de 60.455 habitants, i seu social de GranollersDecideix (ells ho escriuen junt). A la porta, un senyor d’uns 75 anys i castellà amb marcat accent andalús preguntava a un dels voluntaris com havia de fer-ho per votar. Un cop el jove va explicar-li, la conversa va ser la següent:

–Pues yo votaré en blanco, ¿qué le parece?

–Vostè voti el que vulgui.

–No, ¿sabe qué? Mejor votaré que no.

–Doncs passi i elegeixi la seva papereta.

Un cop dins el senyor va triar la papereta del no, va introduir-la en un sobre i va adreçar-se a l’urna. Però, ai las, va treure un DNI tan antic que no hi duia ni la lletra del NIF. I sense lletra del NIF, el programa informàtic de les consultes no l’admetia com a votant. El president de taula va adreçar-lo a una altra zona del local per passar un tràmit que, pel que van explicar-me, ahir va ser força habitual. Com que l’Ajuntament no va cedir el cens, tots aquells que no podien demostrar amb el DNI estar empadronats a la vila (el cas del senyor era perquè el tenia més caducat que un còctel de gambes amb salsa rosa, però la majoria eren per canvis de residència no recollits encara al document) havien de signar una autorització per fer avui la comprovació al padró.

Més tranquils estaven al col·legi situat al Casino Club de Ritme, una esplèndida terrasseta situada a sobre d’una immensa pista de ball d’uns 20 metres per 15. Quan un dels voluntaris em comunica que “aquí és que ballen molt”, entenc el nom de la cosa. De fet, les urnes són a la zona de l’escenari, una sòlida construcció d’uns 10 metres per 5 aixecada 50 centímetres del terra i coronada per una carpa permanent a manera de sostre. Ara que on vaig quedar-me de pasta de moniato va ser al col·legi situat a la seu de la Fundació Maspons i Camarasa. Des de fora semblava una església, amb el seu campanar i tot. Des de dins semblava una església, amb les voltes i tot. I, efectivament, havia estat una església, la de Sant Francesc. Durant la Guerra Incivil va ser bombardejada i després ningú va voler fer-se’n càrrec. Total que el 1956 va ser inaugurada com a Casal de Cultura gràcies a la reforma dels arquitectes Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, que potser li sonen i tot. Una de les voluntàries va comunicar-me que allà s’hi havien casat els seus pares. Just en aquell moment, 75 anys després, entrava per la porta un senyor amb cara d’emprenyat preguntant què havia de fer per votar que no.

Va ser quan vaig decidir fer honor al títol d’aquest (humil) article, fer cap a la Fonda Europa i explicar-li a una sen-sa-ci-o-nal sípia amb carxofes que acabava de viure un altre plàcid dia de consultes, motiu més que suficient per haver triat Granollers.