Xifres per a un viacrucis

273 dies d'incompliment i pocs auguris de solució immediata per al nou finançament català. Portem dos anys oficials de negociacions i nou mesos, de moment, addicionals d'espera. Una negociació eterna que, en paraules d'Ernest Maragall, és una "tortura psicològica".

Durant tot aquest temps, les xifres sobre els diners extres que ha de rebre Catalunya han anat adaptant-se a les circumstàncies. Excepte les que surten de Madrid. Allà els números són, fins ara, inalterables.

I és que en la negociació hi ha en joc uns 1.500 milions d'euros amunt o avall, l'èxit o fracàs d'una legislatura, poc marge de maniobra i 16 territoris de l'Estat expectants amb l'afer català.

Tot i que s'havia avançat durant el procés, el 18 de març passat Joan Saura va anunciar sense embuts la proposta de Madrid sobre el finançament català. Segons els números del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, Catalunya ha de rebre 1.200 milions d'euros addicionals l'any 2009, 1.600 milions el 2010 i 2.000 milions més el 2011 i successius.

Unes xifres que queden molt per sota dels 3.500 milions que la Generalitat de Catalunya calcula que ha de rebre com a mínim. De fet, aquests 3.500 milions van començar sent, de manera més o menys explícita, la xifra que tant el principal partit de l'oposició, CiU, com els agents socials consideraven també adequada. El transcurs dels esdeveniments, però, ha anat modelant les posicions gairebé fins a confrontar-les.

La Generalitat, amb el conseller d'Economia, Antoni Castells, al capdavant, segueix defensant-la, sense explicitar-la públicament, però per CiU ja no n'hi ha prou i per la Cambra de Comerç de Barcelona és exagerada en temps de crisi.

Saltar-se la llei
El punt d'inflexió en aquest procés va ser l'incompliment dels terminis establerts. L'Estatut, llei orgànica, establia el 9 d'agost del 2008 -dos anys després de l'entrada en vigor del text- com a data límit per arribar a un pacte amb l'Estat sobre el nou model de finançament català.

Al juny, Montilla assegurava que a l'agost tindríem acord de finançament. Al juliol, s'havia mostrat disposat a vetar els pressupostos si no obtenia un finançament acceptable. I el 15 de desembre, el portaveu del PSC, Miquel Iceta anunciava formalment que la seva formació votaria els pressupostos, però que si el 31 de desembre no hi havia acord, les relacions amb el PSOE "no serien com abans".

No ha passat res de tot això. I ha estat, precisament, aquest poc poder de pressió del PSC sobre Madrid el que va desencadenar que el consens es trenqués. A partir d'aquest moment, CiU va elevar les seves exigències. Ara reclama, com a mínim, 2.329 milions d'euros el primer any, 3.579 milions el 2010 i 4.829 milions el 2011.

Per contra, malgrat que els agents socials han manifestat públicament el seu suport a Castells, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, va justificar que en l'actual context de crisi cal "realisme" i "flexibilitat" en les negociacions sobre el finançament.

A la pràctica això es tradueix en el fet que la Cambra considera que el límit pressupostari addicional per a Catalunya pot situar-se en els 1.750 milions, és a dir, un 50% menys dels 3.500 milions que havia defensat fa poc menys d'un any.

El trencament de la bilateralitat
Un dels principals problemes, però, per arribar a una xifra comuna amb Madrid ha estat que Zapatero ha trencat la negociació bilateral entre Estat i Generalitat, que estableix l'Estatut, i ha obert la porta de la negociació a la resta de territoris. I no només això, sinó que, a més, s'ha compromès a complir les peticions de tots.

El 1993, Jordi Pujol va aprofitar que el PSOE perdia la majoria absoluta per condicionar el suport de CiU al govern socialista a la cessió del 15% de l'IRPF. Va ser una negociació estrictament bilateral entre Macià Alavedra i Pedro Solbes, que després va repercutir a la resta d'autonomies.

Així mateix va tornar a passar el 1996 amb el pacte del Majestic. Llavors Alavedra va negociar amb Rodrigo Rato doblar el percentatge cedit a Catalunya, que va arribar al 30% de l'IRPF. Després es va estendre al conjunt d'autonomies.

I el 2001 es va donar un salt important. Aznar va guanyar les eleccions del 2000 amb majoria absoluta però tot i això va mantenir els seus compromisos. Francesc Homs va pactar amb Cristóbal Montoro la cessió del 33% de l'IRPF, el 35% de l'IVA i el 40% dels impostos especials (alcohol, tabac i hidrocarburs).

Amb l'Estatut, Catalunya va canviar d'estratègia. L'objectiu era blindar per llei la negociació bilateral i, per primer cop també, l'efecte ha estat tot el contrari: l'Estat negocia un nou finançament amb 16 governs alhora, i els compromisos adquirits amb uns condicionen el marge de maniobra amb els altres.

El preu de no firmar
Arribats a aquest punt, hi ha qui ha començat a parlar de tancar un acord sense Catalunya, però això seria un cas inèdit en les successives reformes del sistema de finançament de 1993, 1996 i 2001. El preu de no firmar el model és que, de forma automàtica, s'aplica l'anterior.

Les úniques comunitats que s'han plantat a l'hora de la veritat i han quedat fora del model han estat Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia, l'any 1996. Les governava el PSOE, i el govern estatal era del PP.

La perversió de l'actual model de finançament és que governs de comunitats com Extremadura, Castella i Lleó i Cantàbria acaben tenint més recursos per habitant que la Generalitat de Catalunya i els governs de Madrid i les Balears, quan en aquests territoris es generen més impostos per la seva major activitat econòmica.

El govern català defensa que els diners que cal repartir equitativament són només els destinats a educació, sanitat i serveis socials, i calcula que això equival aproximadament a entre el 65% i el 75% del total de recursos, però l'Estat vol augmentar aquesta part del pastís al 80% del total.

L'última novetat ha estat la irrupció com a vicepresident i ministre de l'expresident d'Andalusia Manuel Chaves. Una entrada en escena que no augura gaires canvis, ja que si bé Chaves afirma que les xifres anunciades són insuficients, no li correspon a ell fixar cap xifra: queda en mans de Zapatero i Elena Salgado, la nova ministra d'Economia.