Els impostos turístics són la solució al finançament dels municipis?
i no pas les empreses i els residents locals
Recurrentment prenen rellevància al nostre país els debats sobre la necessitat d'establir impostos que gravin les estades dels turistes en establiments turístics. Aquests impostos solen justificar-se pel dèficit de finançament dels municipis turístics. Concretament, els municipis turístics tenen una població de fet (la que reclama serveis) que és molt més gran que la de dret (la que paga impostos i computa per a les transferències procedents de nivells superiors de govern). A això s'hi afegeix que els municipis no tenen a l'abast mecanismes de finançament que permetin traslladar més activitat econòmica a més recursos.
La situació financera actual dels municipis turístics posa en perill la qualitat de l'oferta turística, ja que, com han mostrat diferents estudis, l'oferta de béns i serveis públics locals (que inclou, entre d'altres coses, la seguretat ciutadana, la neteja i la cura del medi ambient i de l'entorn, la preservació del patrimoni cultural i la promoció) té, juntament amb l'oferta de les empreses privades, un paper molt important en la configuració del producte turístic final. És ben sabut que un hotel de quatre estrelles necessita un entorn de quatre estrelles.
En aquest estat de coses, els impostos turístics semblen atractius políticament, ja que poden representar una font important de finançament i, a més —els seus proponents diuen— els acaben pagant els turistes i no pas les empreses i els residents locals. Malgrat que aquest raonament és atractiu, és dubtós que els impostos turístics siguin l'eina més adequada per assolir les finalitats que es pretenen.
Els turistes tenen diferents alternatives per passar les vacances. Si, a causa de l'impost, els preus d'una destinació augmenten, és molt possible que acabin preferint una destinació alternativa o no hi hagi aquest impost. En aquest cas, per tal de no perdre quota de mercat, les empreses turístics haurien d'acabar abaixant els preus i serien elles les que acabarien pagant l'impost. A més, la introducció d'un impost sobre les pernoctacions només en determinats establiments (hotels i càmpings, per exemple) però no en d'altres (segones residències o apartaments de lloguer, per exemple) comportaria un tracte discriminatori tant sobre els establiments afectats per l'impost com (eventualment) sobre els turistes que hi pernocten.
Més important, els problemes endèmics de finançament municipal difícilment poden solucionar-se únicament amb l'establiment d'impostos turístics. Una solució duradora passa per encarar seriosament tant la reforma d'un sistema de finançament local que no permet acomodar les necessitats de diferents tipus de municipis, com per prioritzar aquelles despeses municipals que incideixen més en el creixement econòmic futur dels municipis. Malauradament per a la solució del problema, aquestes darreres opcions són les menys atractives políticament.