Talent... i alguna cosa més
Fa uns dies que va morir George Salomon. Als aficionats als esports de neu, el cognom els ha de recordar una marca d'esquís prestigiosa. Però Salomon passarà a la història com l'inventor de les fixacions de seguretat que permeten subjectar les botes a l'esquí, que van substituir les corretges de cuiro que s'utilitzaven fins ben avançats els anys cinquanta del segle passat. El sistema és relativament senzill però va ser revolucionari. Va ser una innovació que va donar lloc a una gran indústria, prop d'Annecy, la ciutat dels Alps francesos, on va néixer Salomon. Aquest no era ni universitari ni diplomat en cap escola de negocis, sinó un fuster enamorat del seu país i dels esports d'hivern.
Salomon és un bon exemple del talent i de l'excel·lència que demanem a les noves generacions d'empresaris. N'és un bon exemple perquè demostra que es pot arribar lluny des d'un taller de fuster, sempre que hi hagi esforç, el bon coneixement d'un sector i apassionament. Però no sóc ingenu.
No conec la vida de l'inventor de les fixacions dels esquís, però m'hi jugaria un pèsol –com diu en Puyal– que per tirar endavant va trobar el suport de persones o d'institucions que li van permetre globalitzar el seu invent, crear la fàbrica i defensar-ne la patent. Amb la idea no n'hi ha prou. El cervell i, en definitiva, la persona són indispensables, però sense un marc social de suport, en què hi hagi professionals del dret i de l'administració i prou recursos econòmics, fora de l'abast d'un fuster, la idea genial de Salomon hauria quedat enterrada al costat del llac d'Annecy. Catalunya és un país en què hi ha gent que té idees, amb o sense títol universitari o diploma de cap escola de negocis. Tenen idees perquè n'han mamat l'esperit emprenedor. Però el problema és trobar el suport perquè es tradueixin en alguna cosa eficient que tingui continuïtat. Gosaria dir que un país desenvolupat i civilitzat és el que té gent amb idees, capacitat per valorar-les i potencial per desenvolupar-les.
En un Estat centralista com és l'espanyol, durant el segle XIX els emprenedors catalans es van espavilar i van crear un lobby a Madrid i una indústria que els espanyols menysvaloraven.
Durant el segle XX, fins a la transició democràtica, se'n van sortir aprofitant la corrupció de les dictadures i el poc interès dels polítics espanyols per les aventures empresarials.
Però amb la democràcia i el desvetllament de Madrid com a gran capital econòmica, els emprenedors ho tenen més difícil. Els Georges Salomon catalans –que n'hi ha– amb aportacions innovadores en els sectors de les ciències, de les arts, o de qualsevol indústria, tenen dificultats per desenvolupar-ne els projectes.
Hi ha algunes empreses de capital risc preparades per finançar-los, però el que veig més sovint són operacions de venda, a societats estrangeres, d'iniciatives que poden tenir una bona trajectòria. Catalunya genera prou recursos, però no els controla prou i per això en paguem les conseqüències. Qui parlava del dret de decidir?
