Indústria i multinacionals

He llegit amb atenció la relació d'empreses multinacionals que han tancat fàbriques a Catalunya entre el 2006 i el 2010, que va publicar fa uns dies el diari Expansión (3 de novembre). La llista, classificada per pèrdua de llocs de treball, està encapçalada per la Lear de Roquetes (Baix Ebre) i per la Pirelli de Manresa. A la relació abunden les empreses relacionades amb la indústria de l'automòbil, com les dues mencionades.

El cas de Lear és força significatiu i alliçonador. Tancà la planta de Cervera el 2002 i la de Roquetes el 2009, mentre manté la que té a Valls. La raó es que a Cervera i a Roquetes es fabricaven cables, un producte de baix valor afegit que no requeria personal especialitzat i que es podia fabricar a molt més bon preu en països de l'Europa de l'Est o de l'Àsia. En canvi, a Valls es fan elements electrònics també destinats a l'automòbil que requereixen personal qualificat i amb un alt nivell de formació.

Les multinacionals que van venir a Catalunya fa 30 o 40 anys, atretes pel Mercat Comú europeu, però sobretot pels sous relativament baixos que es pagaven a casa nostra, han anat tancant les fàbriques i són les principals responsables de l'atur en el sector industrial. Algunes es mantenen obertes, però han reduït el personal a través d'ERO –expedient de regulació d'ocupació–. En aquests casos, la principal raó és la crisi econòmica i la baixa de vendes del producte acabat en els mercats internacionals, més que la competitivitat en preus.

El que compta en la nova indústria és la formació del personal, la productivitat i poder fer-se càrrec de les activitats que formen part del procés industrial però que requereixen imaginació i caràcter. Per això és inevitable la deslocalització de moltes fàbriques catalanes. Hi ha productes en els quals el sou dels treballadors és fonamental a l'hora de fixar el preu del producte final. Quan això es dóna, totes les fàbriques ja han marxat o marxaran, perquè sortosament el nivell de vida dels catalans és massa alt per poder competir amb sous de països emergents del Tercer Món. Per posar un exemple: fa 40 anys que no es fan ràdios a Catalunya, perquè es tracta d'acoblar peces, una feina a l'abast de qualsevol.

És per això que el futur de la indústria catalana passa per les plantes industrials amb productes d'alt valor afegit, amb personal altament qualificat o bé per empreses que tenen aquí el centre de decisió –els serveis centrals i els comercials–, mentre que les fàbriques o els proveïdors poden ser a la quinta forca, allí on els productes es fabriquin a més bon preu. L'economia catalana ja marxa en aquest sentit. Portem uns quants anys del segle XXI en què les inversions d'empreses catalanes a l'estranger superen les realitzades per multinacionals estrangeres a casa nostra. Aquestes han reduït les inversions en relació als anys de la transició i primers anys de la democràcia, mentre que les catalanes les han multiplicades, passant de xifres mínimes a quantitats d'un cert gruix.