País Valencià, crisi i recuperació

A cap altre lloc, l'exuberància irracional de l'immobiliari va ser tan alta com al País Valencià.  Per tant, ha estat allà on la ressaca ha estat més forta i on més ha destacat en els rànquings de caigudes de PIB regional.  Són almenys 15 anys avançant per una via de creixement irreal o més aviat onírica, on les fanecades de tarongers es convertien en or.

En despertar, no només es lamenten els anys perduts sinó les oportunitats esvaïdes. L'immobiliari ha distret l'atenció de molts altres sectors i ha succionat les plusvàlues de molts negocis que es podien haver reconvertit si s'hi haguessin reinvertit els guanys. El petit empresari contempla a la vegada com els apartaments que feia ja no valen res i com l'empresa familiar d'on sortien els diners ja no dóna per a més. El balanç ha estat una pràctica desaparició dels tradicionals sectors del calçat o la joguina, entre els molts clústers d'indústria lleugera valencians. El diner fàcil també adorm i corromp, i deixa com a herència una classe dirigent ben galdosa que ha perdut el control de les caixes. En el fons, la situació valenciana és com la catalana però amb un major grau d'intensitat, tant en l'enlairament com en la caiguda. Això no vol dir necessàriament que Catalunya surti abans de la crisi.

Els valencians tenen la virtut de ser més heterodoxos i flexibles que els catalans. A vegades, aquí quedem ancorats en idees preconcebudes i ens costa absorbir noves aportacions o canvis en l'entorn. A València ja han començat un viratge econòmic i ja fa temps que la indústria, les infraestructures i la logística copen el discurs oficial. Caldrà doncs seguir de prop el País Valencià. Tot i que l'economia estigui pitjor que aquí, és ben possible que trobin les solucions abans.