Gran angular

Més deute públic (millor dit, més sobre el deute públic)

Si bé és cert que el nivell d'endeutament espanyol no és tan elevat com el d'altres països europeus (com ara Irlanda, Grècia i Portugal), cal reconèixer que les perspectives econòmiques del nostre país no fan pensar que la situació pugui revertir-se fàcilment en els propers anys i que aquest és el principal motiu pel qual els mercats continuen demanant un major tipus d'interès a l'hora d'adquirir el nostre deute públic

Després d'uns mesos de treva, la crisi del deute públic torna a ocupar l'actualitat informativa. Una bona prova és l'interessant article que va publicar la setmana passada aquest setmanari en què els professors Amat i Palau intercanviaven opinions sobre l'estat actual i les perspectives d'un dels principals problemes de la nostra economia. Tot i córrer el risc de no aportar cap detall que avui no sigui conegut per tots vostès, m'agradaria fer un breu repàs de la situació intentant posar èmfasi en alguns aspectes que crec que els poden interessar.

Des del govern es repeteix una vegada i una altra que “Espanya no és Irlanda” i s'adopten mesures que intenten donar una major credibilitat al pla d'austeritat iniciat fa ja alguns mesos. Si bé és cert que el nivell d'endeutament espanyol no és tan elevat com el d'altres països europeus (com ara Irlanda, Grècia i Portugal), cal reconèixer que les perspectives econòmiques del nostre país no fan pensar que la situació pugui revertir-se fàcilment en els propers anys i que aquest és el principal motiu pel qual els mercats continuen demanant un major tipus d'interès a l'hora d'adquirir el nostre deute públic.

Xifra assumible.

Segons el govern, el nivell de deute públic previst pel 2010 és del 62,8% del PIB, és a dir, més de 12 punts superiors al de fa un any. Si expressem aquest deute en relació amb els habitants de l'Estat espanyol, a cada ciutadà li correspondrien més de 13.000 euros. No és una xifra gaire elevada en relació amb altres estats europeus on els nivells d'endeutament són, de mitjana, 20 punts superiors i, de fet, seria una xifra assumible per la nostra economia si tenim en compte la nostra trajectòria recent. Ara bé, el que preocupa és quina serà evolució tindrà, ja que tot fa pensar que els propers anys sortiran més euros dels que entraran a les arques públiques i que, per tant, el sector públic haurà d'augmentar novament el seu endeutament i pagar tipus d'interès encara més elevats. De fet, més de la meitat del nostre deute públic està actualment en mans d'inversors estrangers i la seva desconfiança està motivada pels seus dubtes sobre la capacitat (o a la voluntat) del nostre govern per reduir la despesa i augmentar impostos davant la proximitat de les eleccions. En aquest sentit, cal destacar que, a causa de l'estancament de l'ocupació, no s'espera que els ingressos augmentin a un ritme suficient perquè compensin els pagaments d'interessos més importants que s'hauran d'afrontar en un futur molt proper.

Segons el govern, a final d'octubre d'enguany, el cost mitjà del deute de l'Estat en circulació era del 3,60%, una xifra molt superior a la de fa un any. A aquest tipus d'interès, els pagaments per interessos del deute públic superarien l'any vinent el 2% del PIB i l'increment derivat de l'augment de la nostra prima de risc seria una quantitat monetària no menor: més de 100 euros per habitant. Cal remarcar, però, que aquesta prima de risc no se situa ni de bon tros en “màxims històrics”. Tal com podem observar al gràfic 1, el diferencial entre el rendiment dels bons públics espanyols i els alemanys encara se situa a nivells inferiors als existents abans d'entrar a formar part de l'euro, si bé és cert que són substancialment superiors als viscuts durant la darrera dècada. Així doncs, tot i que la situació és complicada, no crec que es pugui dir que els mercats han retirat la confiança a Espanya, ja que el govern continua col·locant les seves emissions de deute i el tipus d'interès que s'està pagant encara està per sota dels nivells previs a l'adopció de l'euro (el que voldria dir que els mercats entenen que tard o d'hora hauríem d'abandonar la moneda única).

Un tema, però, que crec que no s'està abordant suficientment en el context actual és quin paper han de jugar els diferents nivells de govern en què està organitzat el nostre país en el procés de consolidació del deute. El gràfic adjunt mostra l'evolució de la importància relativa dels diferents nivells de govern pel que fa al deute en circulació entre els anys 1992 i 2010. Tal com es pot observar al gràfic 2, el govern estatal continua sent el nivell de govern amb una major responsabilitat en aquest àmbit, però el seu pes s'ha anat reduint considerablement en els darrers 20 anys i ha passat del 86% al 76%. En canvi, les comunitats autònomes han passat del 4% al 17%, i les corporacions locals, del 9% al 6%. S'ha de remarcar que aquesta tendència no ha estat aliena al major nombre de competències assumides pels governs autonòmics durant aquest període, però cal no oblidar que el compliment dels objectius de reducció de deute i de dèficit públic fixats pels propers anys és responsabilitat de tots.

Nivells de govern.

Si analitzem quina ha estat l'evolució del deute públic dels diferents nivells de govern durant la crisi, podem veure que des de mitjan 2009 els ritmes de creixement del deute públic del govern estatal i dels governs autonòmics s'han reduït, però de manera molt més marcada en el cas del primer. A més, els ritmes de creixement del deute públic de les corporacions locals continua mostrant una trajectòria ascendent al marge de la situació actual. La meva opinió és que aquest problema s'ha d'abordar més enllà de declaracions d'intencions i de la fixació de “sostres de despesa” en el marc dels pressupostos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.