Més deute públic (millor dit, més sobre el deute públic)
Si bé és cert que el nivell d'endeutament espanyol no és tan elevat com el d'altres països europeus (com ara Irlanda, Grècia i Portugal), cal reconèixer que les perspectives econòmiques del nostre país no fan pensar que la situació pugui revertir-se fàcilment en els propers anys i que aquest és el principal motiu pel qual els mercats continuen demanant un major tipus d'interès a l'hora d'adquirir el nostre deute públic
Després d'uns mesos de treva, la crisi del deute públic torna a ocupar l'actualitat informativa. Una bona prova és l'interessant article que va publicar la setmana passada aquest setmanari en què els professors Amat i Palau intercanviaven opinions sobre l'estat actual i les perspectives d'un dels principals problemes de la nostra economia. Tot i córrer el risc de no aportar cap detall que avui no sigui conegut per tots vostès, m'agradaria fer un breu repàs de la situació intentant posar èmfasi en alguns aspectes que crec que els poden interessar.
Des del govern es repeteix una vegada i una altra que “Espanya no és Irlanda” i s'adopten mesures que intenten donar una major credibilitat al pla d'austeritat iniciat fa ja alguns mesos. Si bé és cert que el nivell d'endeutament espanyol no és tan elevat com el d'altres països europeus (com ara Irlanda, Grècia i Portugal), cal reconèixer que les perspectives econòmiques del nostre país no fan pensar que la situació pugui revertir-se fàcilment en els propers anys i que aquest és el principal motiu pel qual els mercats continuen demanant un major tipus d'interès a l'hora d'adquirir el nostre deute públic.
Xifra assumible.
Segons el govern, a final d'octubre d'enguany, el cost mitjà del deute de l'Estat en circulació era del 3,60%, una xifra molt superior a la de fa un any. A aquest tipus d'interès, els pagaments per interessos del deute públic superarien l'any vinent el 2% del PIB i l'increment derivat de l'augment de la nostra prima de risc seria una quantitat monetària no menor: més de 100 euros per habitant. Cal remarcar, però, que aquesta prima de risc no se situa ni de bon tros en “màxims històrics”. Tal com podem observar al gràfic 1, el diferencial entre el rendiment dels bons públics espanyols i els alemanys encara se situa a nivells inferiors als existents abans d'entrar a formar part de l'euro, si bé és cert que són substancialment superiors als viscuts durant la darrera dècada. Així doncs, tot i que la situació és complicada, no crec que es pugui dir que els mercats han retirat la confiança a Espanya, ja que el govern continua col·locant les seves emissions de deute i el tipus d'interès que s'està pagant encara està per sota dels nivells previs a l'adopció de l'euro (el que voldria dir que els mercats entenen que tard o d'hora hauríem d'abandonar la moneda única).
Un tema, però, que crec que no s'està abordant suficientment en el context actual és quin paper han de jugar els diferents nivells de govern en què està organitzat el nostre país en el procés de consolidació del deute. El gràfic adjunt mostra l'evolució de la importància relativa dels diferents nivells de govern pel que fa al deute en circulació entre els anys 1992 i 2010. Tal com es pot observar al gràfic 2, el govern estatal continua sent el nivell de govern amb una major responsabilitat en aquest àmbit, però el seu pes s'ha anat reduint considerablement en els darrers 20 anys i ha passat del 86% al 76%. En canvi, les comunitats autònomes han passat del 4% al 17%, i les corporacions locals, del 9% al 6%. S'ha de remarcar que aquesta tendència no ha estat aliena al major nombre de competències assumides pels governs autonòmics durant aquest període, però cal no oblidar que el compliment dels objectius de reducció de deute i de dèficit públic fixats pels propers anys és responsabilitat de tots.
Nivells de govern.