D'ofici torronaire

De crema, de xocolata, dels forts. De ben segur que aquestes festes nadalenques moltes famílies acabaran els àpats més assenyalats amb el consum d'un bon tros de torró. Aquest dolç i el cava són, sense descobrir cap secret a ningú, molt tradicionals durant els dies de Nadal i cap d'any, encara que la desestacionalització augmenta, un fet ben vist i molt treballat pels elaboradors d'un i altre sector.

Quan a Catalunya es parla de torró, sovint s'assimila amb el torró d'Agramunt, i més encara des que fa 22 anys va néixer la Fira del Torró i la Xocolata a la pedra, que l'octubre passat va reunir una munió de 80.000 assistents, una xifra que representa dotze vegades la població d'aquesta vila de l'Urgell. Els pavellons es van omplir amb un total de 102 estands dedicats majoritàriament als torrons i als dolços; a més a més, als carrerons de la zona històrica també hi havia unes 140 parades del sector agroalimentari i l'artesania. De fet, a Agramunt, la capital de la subcomarca del Sió, les quatre empreses torronaires, Lluch, Fèlix, Roig i Vicens, donen feina a unes 125 persones el segon semestre de l'any, període en el qual es concentra el gruix de la producció, i en el qual s'elaboren unes 200 tones anuals de dolços, que suposen uns 12 milions d'euros. Un dels objectius de la propera edició firal serà la internacionalització. L'alcalde Amadeu Padullés diu que la fira ha de ser “el referent del dolç del sud d'Europa”.

La cita més antiga documentada fins al dia d'avui que parla de l'elaboració del torró d'Agramunt data de 1741, en unes cartes d'una de les famílies nobles de la vila, els Siscar. En les cartes es descrivia el nombre de persones que es dedicaven als diferents oficis de la població. Entre aquests ja hi havia el de torronaire, que era l'ofici més nombrós, amb un total de set torronaires ja en aquell temps.

En el llibre Tratado completo y práctico de confitería y pastelería, editat al 1847, es pot trobar la recepta del torró de mel o d'Agramunt. A la Fira de Nadal de Barcelona els torronaires de la vila urgellenca ja posaven les seves parades a les Rambles i en els portals de les cases més cèntriques, on hi tenien parada fixa. Els torronaires de Xixona també assistien a la Fira de Nadal de Barcelona i aviat va sorgir la rivalitat per ocupar els punts més estratègics de les Rambles, la gran artèria de la capital catalana aleshores.

Com que la innovació és diferenciació, els torronaires d'Agramunt per diferenciar-se dels de Xixona “es vestien de pagès endiumenjat i es cobrien el cap els homes amb una barretina musca i les dones amb un mocador de seda blanc”, tal com es pot llegir en el dossier elaborat pel Consell Regulador Indicació Geogràfica Protegida Torró d'Agramunt.

La importància d'aquest dolç fet en una petita població lleidatana va arribar, fins i tot, a la literatura. Així es troba que l'any 1872 en la publicació de l'obra de teatre La dida, de Serafí Pitarra, la protagonista és filla d'Agramunt i d'ofici torronaire.

Quan es parla del torró d'Agramunt, és el que té com a ingredients les avellanes o les ametlles, la mel, el sucre o xarop de glucosa, les clares d'ou i el pa d'àngel a cada banda. De fet, “de les 350.000 etiquetes (unitats) produïdes anualment, entre un 10 i un 15% corresponen al torró d'Agramunt”, explica Lluís Roig, director general de Torrons Roig i president del Consell Regulador IGP. La resta de tauletes són de crema, xocolata, coco i totes aquelles varietats que es vulgui imaginar.

És molt habitual que el darrer trimestre la població lleidatana -coneguda per l'Espai Guinovart, l'església de Santa Maria, iniciada el segle XII, i Lo Pardal, diversos espais que contenen l'obra d'art conceptual de Guillem Viladot- rebi milers de visites de futurs compradors de torrons. Segons fonts de l'Ajuntament, més de 20.000 visites reben les quatre empreses elaboradores d'aquest dolç. Però també és molt habitual que aquests torronaires portin els seus productes a fires i mercats relacionats amb la gastronomia. Fins i tot, algunes varietats es poden trobar en grans superfícies comercials.

En el cas de Torrons Vicens, que rep anualment unes 10.000 visites, exporta el 18% a una dotzena de països com ara l'Argentina, els EUA, França, Alemanya, Noruega o els Emirats Àrabs.