Vint-i-cinc anys a Europa

L'1 de gener de 1986 Espanya va convertir-se en el dotzè membre de la llavors Comunitat Europea i ara Unió Europea. Aquests dies celebrem, doncs, el vint-i-cinquè aniversari de la nostra incorporació a la llavors Europa dels 10.

En aquests vint-i-cinc anys hem vist un creixement espectacular dels nostres intercanvis exteriors com a conseqüència de la desaparició de les barreres duaneres i administratives que ens separaven de la resta de l'Europa integrada i com a conseqüència del fet que les empreses nostres i les europees s'han conegut millor i han iniciat negocis gràcies a l'augment de l'activitat empresarial pròpiament dita i de la tasca duta a terme pels governs i per entitats de promoció com per exemple les cambres de comerç i les fires.

Fins a l'última ampliació de la Unió Europea a 27 membres i la crisi econòmica començada el 2007, la integració a la CE i a la UE va ser una història d'èxit. Rebíem abundants fons estructurals europeus i els baixos tipus d'interès propiciats per l'ingrés a la zona euro -quan aquesta es va iniciar, el 1999- van estimular un creixement a ritmes que feien oblidar els dels temps dels plans de desenvolupament dels darrers anys del franquisme -abans de la crisi del petroli del 1973- impulsant una convergència que ens va fer arribar a una renda superior a la mitjana europea i una capacitat d'atracció d'inversions estrangeres i immigrants molt notable. La immigració feia créixer la població, la qual cosa ajudava els comptes públics i tibava la demanda d'habitatge.

En l'últim trienni les coses han canviat per a pitjor. La globalització dels últims anys ha provat que moltes de les nostres empreses industrials no eren competitives davant les fàbriques asiàtiques. Per una altra banda, l'entrada a la UE dels països de l'Est –el 2005 i el 2007- ha generat algunes deslocalitzacions que s'han afegit a la competència asiàtica. A l'Europa dels 27, pocs són ja els ajuts europeus que rebem.

Els anys de diners fàcils i de boom de la rajola van desviar cap al llavors rendible sector de la construcció inversions que haurien d'haver anat a sectors industrials i de serveis per millorar les seves capacitats. La construcció basada en l'endeutament, ara desestabilitzador, va actuar com a motor d'atracció d'un nombre d'immigrants que, quan ha decaigut el ritme de creixement, ha estimulat l'augment del nivell d'atur i l'economia submergida.

La crisi econòmica, financera i pressupostària del 2008-2009 i la crisi del deute del 2010, així com les vacil·lacions en la gestió de la política econòmica i la manca de competitivitat lligada a un euro que no ha permès les devaluacions, han espatllat els ritmes de creixement i en els tres últims anys Espanya ha passat del lloc 9 al 12 del rànquing econòmic mundial.

En aquest context, la Catalunya ofegada pel centralisme radial de Madrid, l'intervencionisme i afany regulador del tripartit, el pes d'una solidaritat excessiva respecte a les regions pobres d'Espanya i la manca de nous sectors econòmics de substitució, ha vist empitjorar la seva situació econòmica i social.

Si tanquéssim l'anàlisi aquí, podríem ser pessimistes respecte a com han acabat els primers vint-i-cinc anys de la nostra participació a la UE, però el que hem de fer és valorar els elements que ens han aportat en aquests mateixos anys: els Jocs Olímpics del 1992 de Samaranch, que han ressituat Barcelona al món; els estudiants que han anat a l'estranger gràcies als programes europeus preparant-se per fer front als reptes de la globalització; la valoració que tenim com a seu per a empreses, fires, congressos i organismes internacionals gràcies a l'espai europeu Schengen, i la lluita per millorar les nostres infraestructures físiques i intangibles gràcies, en part, als fons europeus per millorar connexions de transport i per a formació, millora agrària i R+D+I.