Empresaris catalans a París (i 2)

Al primer terç del segle XX, a cavall de la primera globalització, els empresaris catalans que aterren a un París supercompetitiu que se situa a l'avançada del progrés tindran molta feina per triomfar. De fet, hauran d'oferir productes molt sofisticats, o trobar unes vetes de mercat molt particulars.

El cas més espectacular és el de la mítica fàbrica d'automòbils Hispano-Suiza, l'empresa catalana, creada a Barcelona el 1904, d'automòbils de gran luxe (i autocars, ambulàncies, camions, motors d'aviació, etc.). Ben aviat, esdevindrà una multinacional amb presència (plantes productives) a 11 estats situats a 3 continents: Europa, Amèrica i Àsia. La primera filial, inaugurada el 1911, a Levallois-Perret, París. De seguida, una ampliació localitzada a Bois-Colombes.

Els seus promotors són els empresaris Damià Mateu, Francesc Seix i Marc Birkigt. Cent anys després, Damià Mateu és presentat als papers (i a les pantalles) com “Spanish banker”, “new financial angel”, o “Spanish entrepreneur of great wealth”. Avui, els cotxes de la Hispano-Suiza d'aquells temps han esdevingut veritables objectes de culte, les joies de la corona d'alguns (pocs) museus europeus.

Dels automòbils de gran luxe als iogurts de cada dia: l'empresa catalana que, tot seguit, triomfa a París (i, per tant, al món) és Danone. Inicialment, Isaac Carasso, instal·lat prop de l'hospital de la Santa Creu de Barcelona, distribueix el seu producte a les farmàcies del barri. Aviat, s'uneix amb un altre empresari: Lluís Portabella. El 1919, els Carasso (pare i fill: Isaac, i Daniel, i Portabella) comencen a fabricar a París el mateix producte que produïen a Barcelona. Daniel Carasso, mort fa poc, als 103 anys!, va acabar vivint mig any a París i mig any a Barcelona. I Danone (als Estats Units, Danon) ha esdevingut una de les grans multinacionals de l'alimentació.

Una altra empresa que surt de Barcelona, s'instal·la a París i salta al món és Dana. Fabrica, des de 1921, un producte –els perfums- que se situa, com els iogurts, o els autocars, entre la primera necessitat i la sofisticació. L'empresari de Dana, el perfumista Xavier Serra, que havia començat a Myrurgia, una de les històriques grans empreses catalanes del món de la cosmètica, es proposa trencar motlles. El 1921, produeix Toujours Moi, el 1922, C'Est Fou, el 1930, Tabu, el 1933, 30 Carats, el 1939, Totem. Xavier Serra obrirà una perfumeria a la Rue de la Paix de París, i tindrà la seva fàbrica francesa de perfums relativament a prop: a Neuilly. Tabu ha estat seleccionat per la crítica francesa com un dels 100 perfums del segle XX.

El cas de Joan Castanyer és diferent, car ens trobem al davant d'un valuós cineasta d'avantguarda (guionista, escenògraf, actor, director), instal·lat a París des de 1925, que, paral·lelament, posa en marxa un gran restaurant. Però, aquest restaurant –Le Catalan, Rue des Grans Augustins, al costat de la casa taller de Picasso- és, alhora, un espai de trobada, i de treball, per a molts dels seus clients.

Aquesta fórmula de doble (o triple) vida, però, no és, és clar, exclusiva de Castanyer: altres catalans la practicaran. A París, i a molts altres llocs. Per exemple, l'escriptor (novel·lista, biògraf) Ferran Canyameres.

Durant els anys de la Segona Guerra Mundial, Canyameres, exiliat a París, a més de treballar per a l'empresa Innovations Textiles dels terrassencs germans Ballbé, i de posar en marxa Albor, un segell editorial per produir llibres de bibliòfil, va conèixer l'escriptor Georges Simenon. La seva fàbrica de novel·les policíaques (i de tot el que en surt: cinema, còmics, etc.) ja estava funcionant. Canyameres en posaria en marxa una altra: aconseguí l'exclusiva de les traduccions al castellà i al català de tota l'obra de Simenon.

Els empresaris catalans al París de les primeres dècades del XX, doncs, s'han mogut entre el luxe i el gran públic. Sempre, però, amb qualitat.