El populisme insostenible

Segons el diccionari, populisme és un aprofitament de les aspiracions del poble per obtenir un benefici. I són molts els governs i els polítics que, amb una dubtosa honestedat, utilitzen aquests artificis per guanyar-se la voluntat popular. Però Octavio Paz, coneixedor del populisme endèmic i destructiu dels països llatinoamericans, ja avisava que per mantenir el populisme necessites tenir la cartera plena. És a dir, que el populisme costa molts diners. Una característica del populisme és que no el podem emmarcar en una sola ideologia política, perquè hi ha populismes de tots els espectres ideològics.

Un dels debats permanentment ajornats a l'Estat espanyol és el del model energètic. Tenim una dependència molt forta dels carburants i les alternatives de les renovables encara no són competitives ni suficients. Per tant, aquest és un debat necessari, diria imprescindible, si no volem comprometre el nostre futur de creixement. Però tant en l'època d'Aznar com en la de Zapatero, aquest debat s'ha anat ajornant irresponsablement. Això ha estat perquè, tal com passa en la majoria de les nacions, en qualsevol debat surt la possibilitat de les centrals nuclears com a solució, i els governants d'aquí saben que afrontar-lo suposarà deixar molta demagògia i prendre decisions que poden ser incompreses popularment, i això sempre comporta un cost polític. El problema és que les accions o les omissions populistes no són gaire perdurables i totes tenen una data de caducitat en la qual arriba un moment que s'han de prendre les decisions ajornades, i sovint amb un cost molt més alt. Sense cap mena de dubte, el 2011 és l'any del realisme, i ja hem vist com iniciatives populistes en el sentit que diu el diccionari s'han hagut d'anar deixant enrere per la manca de possibilitats econòmiques.

Avui mateix s'acaba la subvenció pel naixement d'un fill, que un dia, i no fa pas tant, es va presentar com una gran mesura social, però tenia el problema de la insostenibilitat econòmica.

Durant el mandat de José María Aznar, el PP es va voler lluir primer abaixant i després no apujant el rebut de la llum en funció del cost de producció. I aquest gest era una clara apropiació de les aspiracions del poble en benefici propi. A ningú li agrada pagar més, i, per tant, és fàcil encaminar la demagògia. El govern socialista entrant va fer seguidisme i la contenció del rebut de l'electricitat es va convertir, durant tots aquests anys, en una mesura de bon govern social, quan era una gran mentida.

Cada vegada que el govern anunciava que no s'apujava l'electricitat o s'apujava per sota del cost de producció, molta gent estava contenta amb aquesta mesura perquè pensaven que el govern de torn collava les elèctriques, perquè, deien, ja fan molts beneficis. El que no explicava era i és que, com que les tarifes s'apujaven per sota del cost de producció, es generava una diferència —dèficit tarifari— que era un deute que tots els consumidors contrèiem amb les elèctriques. Aquesta mena d'engany s'ha anat perpetuant fins que hem arribat a un punt en què s'han disparat totes les alarmes pel deute acumulat, un deute que haurem de començar a pagar un dia amb el nostre rebut; un deute que, segons el ministre d'Indústria, és de 20.000 milions d'euros. Així doncs, aquest augment del 9,8% del rebut de la llum a partir del 2011 és el primer símptoma del canvi de política cap al realisme, tot i que la mesura només reflecteix l'increment del cost de producció.

Els governs han de prendre mesures que poden ser o no ser populars, però mai han de ser populistes.