On és la ràbia d'Europa?
Avui farem l'exercici a l'inrevés. No parlarem de l'anonimat dels mercats desestabilitzadors de la City, ni de les ocultes raons d'Angela Merkel per a espantar-los encara mes; ni de l'incoherència d'un euro desproveït d'unes hipotètiques polítiques econòmica i fiscal eficaçment coordinades, o d'una Unió Europea mancada de pressupost comú, o de la absència d'eurobons, d'un autèntic fons de rescat o del rol –generador de confiança davant el deute– del BCE, remeis tots que van adoptant-se amb recança, Consell Europeu inclòs, sense tocar fórmules estructurals que injectin saba autèntica a l'arbre de la Unió.
No. Avui les preguntes, pensant en el 2011, són unes altres. Quin hauria estat el cost d'una Europa sense el sud? Què hauria estat d'una Europa que no hagués incorporat al seu moment el sud econòmic, que no hagués assumit convençudament les notables asimetries que suposava obrir-se al Mediterrani absorbint Grècia, Portugal i –el pes mes fort– Espanya? Tornen a enfrontar-se l'Europa calvinista, només de grisa austeritat, i l'Europa llatina i oriental, necessitada i portadora d'estímuls? Perquè aquelles fites es varen assumir amb una notable voluntat política basada en una forta convicció econòmica. No és només que –com recordaria un Mitterrand òbviament mes savi que Sarkozy i Merkel– fets i personatges clau de la cultura universal d'arrel europea haurien quedats marginats o que no hi hauria mes Club Méditerranée per a la tercera edat, sinó que instruments de desenvolupament vertebradors d'aquesta Europa des de fa vint anys, com el concepte de cohesió econòmica i social (i des del Tractat de Lisboa, territorial) o el de ciutadania europea no haurien vist la llum, fruit de les presidències de Felipe González.
Fa vint-i-cinc anys sortíem de dictadures i actualitzàvem per a Europa la consciència democràtica comuna de les llibertats. L'obertura al Mediterrani, d'est a oest, oferí a Europa una consciència d'anar endavant coincidint amb la arribada de Delors, i el mercat únic es creava l'endemà de l'ampliació. El sud donà aleshores al gris món nord-europeu la necessària llum i força, ànima i voluntat de desenvolupament, entre d'altres eines per a una transformació econòmica raonablement reeixida. Avui les regles de funcionament de l'euro previstes pel Tractat de Lisboa, fins i tot modificades, entren en contradicció flagrant amb les divergències de desenvolupament dels països mediterranis. Quina Europa produïm? L'amnèsia històrica i la falta de lideratge dels actuals caps d'estat i de govern posen en perill aquesta realitat i semblen correspondre's, curiosament, amb un servilisme econòmic mes propi dels sotmesos a les antigues dictadures que dels que haurien de liderar el futur. Què se'n ha fet, de l'Europa del sud, del nervi i de la ràbia dels seus ciutadans? Aquesta ràbia ha de possibilitar el 2011, entre tantes altres coses, demanar explicacions al Regne Unit perquè posi fi a la política desestabilitzadora de la City, primera plaça especulativa mundial per excel·lència. Aquesta ràbia ha de significat també reclamar a Alemanya no mirar tan a Rússia i Xina –el 60% de les exportacions alemanyes van al mercat interior europeu– i imposar una autèntica governança econòmica europea, prosseguint la seva europeïtzació i desenvolupant la germanització d'Europa que demana.
Només així, mitjançant la determinació i la ràbia dels perifèrics –tan necessaris–, juntament amb una disciplina i una austeritat desconegudes en aquestes latituds i importades d'una Europa calvinista que mai va acceptar aquelles asimetries, els països del sud serem capaços de reconduir el 2011 amb determinació l'espai polític que, també a la Unió, ens pertoca.
