Empreses familiars
Les grans empreses catalanes o estan vinculades amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona o són familiars. Les petites i mitjanes empreses són totes familiars. I quan parlem de familiars hem d'entendre també societats formades per dos o tres amics, cadascú amb la família al darrere.
Algunes empreses familiars, quan es fan grans i estan en mans de la segona, tercera o quarta generació, es dediquen de manera exhaustiva a parlar i a discutir sobre el millor model de comandament. Hi ha tants models com empreses. Es busca definir d'una manera objectiva el paper dels socis familiars en la gestió, per evitar conflictes: que tots els socis hi treballin, o només un de cada branca, o els més preparats segons criteris pretesament objectius, o cap d'ells. Les variacions són infinites i tan vàlides o invàlides les unes com les altres. A vegades, el model funciona i altres no.
Per mi hi ha dos criteris fonamentals aplicables. Primer: a totes les empreses hi ha d'haver algú que mani. Formar part de la mateixa família no assegura que tot sigui pau i bona voluntat. A partir de la segona generació, quan formen part de la família fills, gendres, nores, cosins i sobrevinguts, la possibilitat de baralla o de discussions inacabables és altíssima, tal com ens indica l'experiència. En algunes empreses familiars hi ha una branca que domina sobre les altres i mana. Ho farà bé o malament, però mana. El segon criteri aplicable, en forma de consell per part meva, és que les empreses familiars s'haurien de gestionar com si no ho fossin. Potser és per això que tot sovint els socis propietaris se situen per sobre del dia a dia i encomanen la gestió a professionals que no tenen res a veure amb la família.
El 1991 es va crear a Barcelona l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF) per discutir els problemes propis d'aquestes empreses. El tema que els unia més era el de l'impost sobre successions, un tema que no té res a veure amb la gestió, però sí amb el possible futur de l'empresa. L'impost ha quasi desaparegut a la majoria de comunitats autònomes espanyoles i properament passarà el mateix a Catalunya, si s'aplica el programa de CiU.
L'Institut era català al 100% en un primer moment, però quan va deixar de ser-ho, el domicili es va traslladar de Barcelona a Madrid, tot i que els empresaris catalans són absolutament majoritaris. Una prova que som mesells i centralistes per tradició històrica. I la burgesia no és una excepció. Les empreses familiars no cotitzen normalment a borsa. Si ho fan, o bé posen en el mercat una part minoritària del capital i aleshores el seu paper a la borsa és petit, o bé deixen de ser familiars i es converteixen en anònimes de veritat. Els grups familiars no estan disposats a la transparència que exigeixen les empreses que cotitzen a borsa. Un membre d'un d'aquests grups em deia un dia horroritzat: “Però llavors, els accionistes sabrien el que guanyo!” Aquesta actitud explica, en part, que no hi hagi grans empreses a Catalunya, fora de les creades per La Caixa.
