La competitivitat, l'euro i l'antiga pesseta

Des de l'1 de gener de 2011, la zona euro disposa d'un nou soci: Estònia. Actualment, ja són 17 els estats membres de la Unió Europea que han adoptat l'euro, la moneda única europea creada l'1 de gener de 1999. Sorprèn que el moment triat hagi estat aquest, sobretot si tenim en compte que durant el 2010, enmig de la pitjor crisi econòmica internacional de la història recent, la supervivència de l'euro s'ha posat en dubte diverses vegades.

En alguns moments, alguns dels estats membres han estat amenaçats amb l'expulsió (Grècia) pels seus mateixos socis, mentre que en altres moments diferents analistes han especulat sobre la possibilitat que algun dels estats membres més importants poguessin marxar (Alemanya). La realitat és que els tractats actuals no estableixen cap d'aquestes dues possibilitats, però, en tot cas, són signes que el debat sobre les bondats i les febleses de l'euro s'ha avivat durant la crisi. De fet, tot i que els beneficis associats a formar part de la Unió Monetària Europea han estat visibles durant els primers deu anys de vida de l'euro, hi ha qui defensa que una sortida temporal (o fins i tot definitiva) de l'euro podria ajudar economies com la nostra a recuperar de nou ritmes de creixement elevats.

Durant els darrers deu anys, l'euro ens ha aportat una major estabilitat de preus, uns tipus d'interès baixos, unes majors possibilitats d'exportació per a les empreses catalanes a la resta de la zona euro però també fora de la zona euro gràcies a la menor variabilitat del tipus de canvi de l'euro (si el comparem amb les fluctuacions experimentades per la pesseta en els anys previs a l'adopció de l'euro) i, finalment, una major coordinació de les polítiques econòmiques amb la resta de països de la Unió Europea, així com una major disciplina fiscal. Sense cap mena de dubte, sense aquests factors que han afavorit tant la nostra demanda interna (consum i inversió) com externa (exportacions), no hauríem aconseguit créixer als ritmes que ho hem fet ni hauríem aconseguit crear tants llocs de treball. Tampoc el nostre sistema financer hauria resistit amb la solvència amb què ho ha fet fins al moment la crisi financera internacional, però tot això ara ho oblidem...

Ara hi ha qui defensa que amb la pesseta estaríem millor. El gran argument en pro de l'abandonament de l'euro és recuperar la capacitat de devaluar la moneda per restablir la competitivitat de la nostra economia. És a dir, aconseguir reduir els preus dels nostres productes de manera “artificial” fent-los molt més atractius davant tercers països. Aquesta major demanda externa dels nostres productes hauria d'incentivar la inversió productiva, la creació de llocs de treball i, en síntesi, una sortida més ràpida de la crisi. En la meva opinió, els defensors d'aquesta proposta obliden alguns efectes addicionals que també es derivarien de l'abandonament de l'euro i que contrarestarien els efectes positius. En primer lloc, avui en dia, la competitivitat via preus no és un element determinant a l'hora d'explicar els grans fluxos comercials. Hi ha algú que ho pugui fer més barat que la Xina? En l'entorn actual, la qualitat, la innovació i el component tecnològic dels productes són el que realment determina la posició competidora dels productes en el mercat global.

En segon lloc, una devaluació de la moneda no evitaria el problema derivat del nostre elevat endeutament exterior, ja que el nostre deute continuaria estant expressat en euros i no en pessetes i, per tant, no aconseguiríem un dels objectius que es persegueixen amb les devaluacions. I, per acabar, si ara estem pagant unes primes de risc tan elevades pel nostre deute públic, imagineu quina prima hauríem de pagar fora de la zona euro. Algú recorda quin era el tipus d'interès a Espanya a començament dels anys noranta del segle passat?