Tòpics i realitats aeroportuàries

Un dels temes en el qual la proliferació de tòpics s'ha fet més evident és el relatiu a l'aeroport de Barcelona. I, com sempre, qui gosi posar en qüestió l'imaginari col·lectiu és, simplement, un botifler. I la col·lecció de tòpics és àmplia. Primer, aquest concepte jurídic indeterminat que anomenem Madrit no vol que Barcelona sigui un aeroport de primer ordre. Segon, les decisions empresarials, en conseqüència, es prenen per raons polítiques. Tercer, per fer del Prat un hub necessitem una companyia catalana i si cal que sigui pública, que ho sigui.

Anem, doncs, a pams. Primer, el fet que l'aeroport de Barcelona pugui ser depèn de la naturalesa de la seva gestió: el més important és que sigui gestionat de manera individualitzada i amb criteris estrictament empresarials. I això és més rellevant que de qui sigui la titularitat jurídica (la Fira és de titularitat pública, però la gestió, afortunadament, és empresarial i autònoma del poder polític). I Madrit el que ha de fer és descentralitzar i privatitzar la seva gestió. No canviar-la de mans polítiques. Segon, el que decideixen les companyies aèries respon a criteris empresarials, estratègics i de rendibilitat. I qui pensi el contrari està en un món irreal. Tercer, pensar que tot el món està equivocat i que el que necessitem ara és crear la nostra companyia de bandera em fa pensar immediatament en el famós acudit de l'autopista… I, si, a més, això es fa perjudicant de manera flagrant companyies amb seu a Catalunya, el disbarat és encara més clamorós.

El que cal és treballar a fer del Prat un nucli de connexions internacionals potent que permeti el salt a les connexions intercontinentals. Sense tòpics ni sopars de duro. Treballant cada dia de veritat.