Els errors de les caixes d'estalvis

Un vent huracanat, la crisi, ha desmantellat la fortalesa que acollia les caixes d'estalvis espanyoles. La singularitat del nostre sistema financer, la importància que hi havien aconseguit, s'ha esborrat d'un cop de ploma sense que hi hagi hagut un debat públic sobre les seves causes, les seves conseqüències i el remei a aplicar. No solament les instàncies polítiques, sinó tampoc els sindicats o les organitzacions empresarials han obert la boca per fer sentir la seva opinió. Dins d'un curt espai de temps totes les caixes d'estalvis admirades en el passat s'hauran transformat en fundacions propietàries d'una participació en un banc, constituït com a societat anònima. Aquest és el model italià, que durant molt temps va ser rebutjat pels successius governs, qualsevol que fos el seu color, per considerar que donava el cop de gràcia a unes entitats que realitzaven una tasca social encomiable.

I el canvi ha vingut i ningú no sap com ha estat. Certament les caixes mateixes van cometre errors que els han portat a tenir problemes de liquiditat i de capitalització. El primer va ser no saber trobar el seu lloc dins de l'ampli espai que els va obrir el procés desregulador dels últims decennis del segle anterior. Per exemple, quan se'ls va permetre l'expansió geogràfica sobre tot el territori de l'Estat es van llançar a obrir oficines d'una manera desaforada en un intent de guanyar dimensió i de competir amb els grans bancs, sense parar esment als efectes sobre el compte de resultats. Amb això diluïen la identificació amb el seu territori d'origen, malgrat haver afirmat sempre que aquest factor era el seu gran avantatge competitiu. També van aprofitar la llibertat d'utilització dels recursos administrats per emprendre iniciatives com els préstecs als grans promotors immobiliaris i la participació en empreses de renom sense reparar bé en les conseqüències sobre el coeficient de garantia, sempre a la vora del límit mínim acceptable. Els seus dirigents sovint van oblidar que les seves entitats havien nascut per lluitar contra el perill de l'exclusió financera d'una part de la població i, secundàriament, per atendre necessitats socials amb els excedents que aquella missió pogués generar.

Quan es van encendre els senyals d'alarma el Banc d'Espanya es va espantar. El detonant va ser la Caixa de Castella-la Manxa, que va haver de ser intervinguda. Era aquesta una entitat en què uns polítics convertits en gestors havien cregut que tot són flors i violes, i que el pou d'on treien els diners per a tota classe d'absurds projectes no tenia fons. L'autoritat bancària va diagnosticar que els mals de totes les caixes, i no només els de la intervinguda, tenien l'arrel en el poder que el marc legal donava a les comunitats autònomes, sempre sospitoses de mala administració. Per corregir aquesta disfunció ha condicionat qualsevol ajuda financera per capejar la tempesta a l'adopció de mesures que difuminin la dependència de les autoritats autonòmiques. I últimament al fet que segueixin l'esmentada via italiana.

És precipitat, com alguns fan, qualificar aquest procés de despolitització de les caixes. La prova és que les ajudes, a través del fons de reestructuració ordenada bancària (FROB) o qualsevol altre conducte, es poden transformar en recursos propis, amb la qual cosa seran instàncies públiques les que passaran a detenir drets a participar en la gestió de les noves entitats. I això solament significarà un canvi de cromos i de distribució geogràfica del poder. En part és comprensible el temor del Banc d'Espanya. Però no hauria de caure novament en l'error del cafè per a tothom. Hi ha caixes que es podrien reconduir sense necessitat de modificar-ne l'essència mitjançant ajudes puntuals. I unes altres, com les basques, que malgrat ser fortament dependents dels territoris forans, han sabut evitar els errors en què unes altres han caigut. És possible que entre les deu caixes que hi havia a Catalunya abans del terratrèmol n'hi hagués més d'una amb capacitat de supervivència amb un ajut del Banc d'Espanya no superior al que ara rebrà a canvi d'haver canviat la seva personalitat. Però és inútil abocar llàgrimes per la llet ja vessada.