Ajudem la justícia?

Aquests darrers dies han sortit comentaris als mitjans de comunicació informant que l'Audiència de Navarra ha dictat una sentència a favor de ciutadans hipotecats morosos amb les entitats de crèdit. Ja era hora! És per això sorprenent que, en aquests anys de crisi econòmica, moral i financera, els responsables d'administrar justícia hagin trigat tan a fer-ho. I com penso que tal vegada la causa del retard sigui que els senyors jutges no dominen els procediments administratius de bancs i caixes a l'hora de constituir les hipoteques als seus clients (compradors d'habitatges), pot ser oportú clarificar alguns aspectes de l'esmentat procés administratiu.

On neix el conflicte? El problema es planteja en el moment que un ciutadà qualsevol (llevat dels qui poden tenir tracte especial, per raons de notorietat social o simplement de relacions personals) deixa de pagar el corresponent rebut de la hipoteca per manca de recursos. Quan això passa, el client sol adreçar-se a l'oficina bancària per informar de la seva situació i cercar una solució, cosa que, habitualment, correspon als serveis centrals de l'entitat que ja tenen establerts els procediments per tal que els serveis jurídics procedeixin a l'execució del deute, sense gaires consideracions particulars. Fins aquí és la lògica d'una reclamació de deute per impagament del creditor al seu deutor.

La sorpresa en el cas de l'Audiència de Navarra ha estat que considera amb tota lògica que un cop executada la garantia del deute (parlem d'habitatges particulars o societaris) el banc o caixa queda rescabalat totalment de l'esmentat deute, i per tant, no pot exigir cap altre actiu del client executat. Tot i així, hi pot haver l'excepció que en el document contractual, a vegades, la lletra petita o normal, digui que el banc o la caixa prestadora podrà també embargar o rescabalar-se amb qualsevol altre actiu que tingui el client.

Fins aquí el criteri de l'Audiència troba el seu fonament per defensar al deutor, en el fet que si l'entitat creditícia s'adjudica l'immoble que ha servit de garantia, d'acord amb el contracte escriptura, per pura lògica, s'ha adjudicat un valor superior al deute reclamat més interessos vençuts, tota vegada que una entitat ben gestionada mai prestarà, o ha de prestar, un valor superior al de l'immoble sinó l'equivalent a un percentatge del mateix que no hauria d'excedir el 80%. I aquí és on cal aclarir als jutges qui és el responsable del crèdit i del valor atorgat a la garantia.

Qui és responsable? Tothom sap que és el banc o la caixa qui determina l'empresa que fa la valoració i a la vegada qui fixa el percentatge de l'esmentada valoració que concedirà com a hipoteca. Fins aquí el ciutadà és un figurant passiu que resta a l'espera de les decisions de l'entitat. Aquest és un tema que, a més, hauria de tenir limitacions reals i no teòriques, per part del Banc d'Espanya com a controlador del sistema. Si en la concessió d'aquestes operacions les entitats creditícies, i el Banc d'Espanya en el seu control, haguessin actuat correctament, mai seria insuficient la garantia hipotecària per cobrir el capital pendent de pagament més interessos, com opinen ara alguns defensors institucionals.

Què passa, doncs? Simplement que molts dels excessos formalitzats conscientment per les entitats eren de caire especulatiu, confiant que la bombolla immobiliària no tindria final i els valors de les garanties anirien augmentant indefinidament. Heus aquí un dels problemes i de les incompetències (?) dels qui valoren, que molt freqüentment són empreses participades de les mateixes entitats creditícies, i no vull citar noms concrets per evitar enemics. En aquest aspecte, també el senyor governador del Banc d'Espanya hauria de ser cessat per haver tolerat les esmentades vinculacions que coneix perfectament.

Així, sembla evident que la garantia hipotecària ha de ser suficient, encara que els valors a l'hora de les adjudicacions per execució hagin esdevingut inferiors als previstos en el moment de formalitzar les hipoteques. Si no és que els senyors jutges creguin que els responsables de la crisi i de la devaluació immobiliària siguin els ciutadans que s'han quedat sense casa i sense feina. Per tant, cal felicitar a l'Audiència de Navarra per la sentència i alhora fer un simple advertiment al conjunt de la judicatura, molt especialment pensant que la importància del tema en el seu conjunt pugui tenir eventuals recursos presentats per la totpoderosa banca espanyola que es deu considerar perjudicada. Com que els camins del senyor són inescrutables, segons la Bíblia, qui sap si el sistema financer, amb l'ajuda de la Sra. Salgado i el Sr. Fernández encara aconseguiran una sentència favorable! Déu no ho vulgui.