La hipoteca americana
Donant voltes a les recents resolucions dels jutjats en matèria hipotecària, emeses per l'Audiència Provincial de Navarra i per un jutjat de Sevilla. La primera determina que l'entrega de les claus de l'habitatge per part del deutor és suficient per saldar el deute hipotecari amb el banc, mentre que la segona ha declarat nul·les les conegudes com clàusules sòl de les hipoteques. En virtut d'aquestes clàusules, les entitats financeres fixen un tipus mínim d'interès que el client ha de pagar encara que els tipus d'interès real aplicables a la hipoteca en qüestió siguin inferiors a l'esmentat tipus mínim. És a dir, protegeix l'entitat financera davant del client pel supòsit d'una baixada dels tipus d'interès, garantint que el client sempre pagarà un tipus de referència mínim, el sòl, amb independència que el tipus de interès real aplicable a la hipoteca estigui per sota d'aquest. A aquesta resolució del jutjat de Sevilla s'ha sumat la presentació d'una demanda col·lectiva contra 45 bancs admesa a tràmit per un jutjat mercantil de Madrid, presentada per una associació de consumidors també contra les clàusules sòl. De moment, el jutjat de Sevilla, en espera que la resolució sigui ferma, ha prohibit a les entitats afectades per la resolució que incloguin aquest tipus de clàusules en els contractes hipotecaris. Sembla que alguna cosa s'està movent en aquesta matèria, ja que la crisi està posant de manifest situacions que es poden considerar injustes en la relació entre les entitats financeres i els clients. És ben conegut que part de la societat troba que el paper de les entitats financeres ha estat determinant per provocar l'actual crisi i que fins ara no se n'havien qüestionat les pràctiques.
Si ens referim al cas de la sentència de l'Audiència de Navarra, aquesta, sota una sèrie de raonaments ideològics sobre les causes de l'actual crisi i la responsabilitat que hi tenen els bancs, ve a declarar que tornant les claus de la casa al banc queda satisfet el deute pendent i el banc no pot reclamar res més al deutor, el que popularment es coneix com a hipoteca americana, perquè això és aplicable en aquell país. Si mirem el que estableix el nostre ordenament jurídic, veiem que aquí regeix com a norma general el principi de responsabilitat patrimonial universal, pel qual el deutor respon del deute amb tot el seu patrimoni, és a dir si la venda en subhasta del bé hipotecat no cobreix la totalitat del deute, el creditor, en aquest cas l'entitat financera, podrà dirigir-se contra altres béns del deutor i el deute no s'extingeix fins a la completa satisfacció del creditor. Ara bé, essent aquest un principi general, és possible pactar en el contracte d'hipoteca que no s'apliqui aquesta regla general, sinó que quedi constància expressa, quan es contracta la hipoteca, que la responsabilitat està limitada a l'import del bé hipotecat. Si bé aquesta possibilitat sempre ha existit i és conforme al nostre ordenament jurídic, les entitat financeres en defensa dels seus interessos lògicament han omès aquesta possibilitat, però potser ara, escarmentats per la crisi, sembla que hi ha vents de canvi.
