El silenci ensordidor de les excavadores
L'enfonsament de l'obra civil obliga a replantejar la planificació de les infraestructures, les formes de col·laboració pública i privada i l'excés de dimensió de les constructores
Tot i que el finançament és la gran preocupació al voltant de l'obra pública, l'aturada del sector està fent aflorar altres qüestions no menys importants com ara la manera com es planifica, la cooperació entre el sector públic i el privat o la reconversió que necessàriament han d'afrontar les empreses concessionàries per adaptar-se a un entorn domèstic de menys licitacions.
Sembla lògic pensar que en les actuals circumstàncies de recursos escassos caldrà establir prioritats i que els criteris de rendibilitat de les infraestructures passaran a un primer pla en la presa de decisions. El catedràtic de transport de la UPC i director del Cenit, Francesc Robusté, saluda la fi d'una època molt qüestionable: “S'ha fet molta planificació sense cap criteri racional d'avaluació d'inversions... Semblava que sobraven els diners, i les justes reivindicacions territorials conformaven carreteres, ferrocarrils, aeroports, amb una altura de mires molt local”. Rafael Romero, president de la Cambra Oficial de Contractistes de Catalunya (CCOC), afirma que ara ja no hi haurà excuses per no fer estudis de cost i benefici i anàlisi de retorn de la inversió, com a pas previ per prioritzar-les i tirar-les endavant.
Això serà ineludible si finalment s'opta per tarifar algunes infraestructures, ja que sense demanda no hi ha ingressos. Però també si la intenció és cercar la complicitat del sector privat, com sembla que serà. El ministre de Foment, José Blanco, ja ha anunciat que vol que el corredor del Mediterrani es dugui a terme amb fórmules de col·laboració. I els experts entenen que és el moment d'explorar noves vies de partenariat públic-privat. Robusté pensa que fins ara aquesta col·laboració “no s'ha concretat d'una manera adequada per la dificultat de quantificar els riscos, els incentius i la regulació de la concessió”: “Fa anys que defenso que si es quantifiquen bé les coses l'administració pot involucrar-se en el finançament d'una infraestructura al començament, pagant un peatge a l'ombra al concessionari, per després d'un període, i quan la concessió ja està madura, ingressar un cànon”, manifesta.
En canvi, Romero pensa que un dels problemes de l'escanyament financer de l'administració és que “s'ha abusat dels contractes d'ús privat i ara tot això comença a gravitar sobre els pressupostos de la Generalitat i hi ha poc marge per fer obra nova”.
CONTRACTES PÚBLICS.
Aquest serà el context de la nova obra pública, però no totes les empreses del sector hi podran participar. La Cambra Oficial de Contractistes d'Obres pensa que la caiguda de la inversió pública prevista entre els anys 2010 i 2012 farà tancar la meitat de les 250 empreses del sector a Catalunya, cosa que representarà una pèrdua de 30.000 llocs de treball en el sector i 54.000 més en la indústria i altres activitats vinculades amb la construcció. Serà la segona onada de destrucció d'ocupació, després de la de l'habitatge de començament de la crisi.
Per aquest motiu, Rafael Romero ha adreçat al govern català dues demandes: que es mantingui almenys 1.000 milions d'inversió en obra pública per a aquest any i que s'ajudi a la reconversió del sector amb incentius fiscals que facilitin les operacions corporatives. El president de la CCOC pensa que el veritable repte en aquests moments de “caiguda lliure” és preservar l'experiència i el coneixement que acumula el sector, tot fent un aprimament controlat: “Si no fem res, desapareixeran la meitat de les empreses, i si ho fem d'una manera ordenada, quedarà la meitat més competitiva”.
