Barcelona i la seva política turística
Sembla obvi, doncs, que en la batalla per l'alcaldia de Barcelona hauria de jugar un paper important el debat sobre el turisme i la seva sostenibilitat, sobretot a mitjà termini
El debat sobre la sostenibilitat i la necessitat d'equilibri que freni la divergència actual, no s'ha parlat en la precampanya i dubto que es faci, a nivell seriós durant la campanya
En les properes eleccions municipals es lliurarà una espècie de batalla de Barcelona -per Barcelona- entre els dos candidats més ben situats a nivell d'expectatives. La capital autonòmica de Catalunya és no només un símbol, sinó –agradi o no als qui no volen acceptar-ho- la marca poderosa que estira el conjunt del país. I un exemple prou il·lustratiu és el de la nova marca turística Costa de Barcelona, per treure'n profit esborrant del mapa un grapat de marques turístiques de comarques ubicades al nord i sud del Barcelonès.
Sembla obvi, doncs, que en la batalla per l'alcaldia de Barcelona hauria de jugar un paper important el debat sobre el turisme i la seva sostenibilitat. Sobretot a mitjà termini, ja que a curt termini no és un altre que –faig un calc semàntic del castellà- “més del mateix”: el continuisme, en el qual es combinen elements oposats com són per una banda l'il·limitat afany d'alguns hotelers que volen més promoció que aporti més estades als seus hotels i als que obriran i que persegueixen un lideratge europeu en pernoctacions gens coherent amb el cens i la distribució territorial dels atractius turístics barcelonins i, per l'altra banda, el disgust d'una part dels ciutadans, precisament els que habiten a les zones en les quals es troben els atractius turístics i, per això, s'inunden de masses de curiosos que dificulten portar una vida urbana normal.
Però d'això, del que sembla obvi -el debat sobre la sostenibilitat i la necessitat d'equilibri que freni la divergència actual- no se n'ha parlat en la precampanya i dubto que es faci –a nivell seriós- durant la campanya. Sembla que els candidats i els seus equips electorals no volen afrontar conflictes i s'estimen més dedicar-se a sortir a la foto, com se sol dir (perquè qui es mou no surt a la foto com, salvant les distàncies, anys enrere va sentenciar Alfonso Guerra per tenir quiets els militants del seu partit, en aquells moments el “seu” partit en el sentit de possessió i control absolut).
Els candidats a l'alcaldia de Barcelona han anat a actes, com ara desdejunis organitzats per un grup de periodistes d'informació turística que els van posar en safata la possibilitat d'aportar alguna proposta nova a més de sortir a la foto... però es van limitar al “més del mateix”.
Desconnectats d'una part de la realitat -les persones que viuen envoltades de turistes- i donant per bones –de manera autocomplaent- enquestes oficials d'una mostra de la ciutadania sobre beneficis del turisme, la fiabilitat de la qual és més que discutible i així ho he manifestat més d'una vegada, pel fet de ser enquestes fetes “a mida” per posar en relleu els beneficis econòmics i “suavitzar” els sentiments dels habitants que pateixen la pressió de les masses turístiques al Raval, Ciutat Vella, part de l'Eixample i voltants de la Sagrada Família i del parc Güell.
A tall d'anècdota, acabo revelant que –perquè treballo en el sector turístic- vaig rebre una suposada invitació per assistir a una “sessió” sobre turisme amb un dels dos candidats principals: un dinar a peu, de pagament, per parlar sobre el sector. Educadament, vaig respondre que, sent independent de qualsevol partit, no acudeixo a reunions d'aquella mena (tot i que si a d'altres, quan m'inviten i puc, com ara –sense cap contrapartida- a les de brainstorming prèvies al nou pla estratègic de turisme de Barcelona, del qual discrepo) i vaig oferir al desconegut remitent de l'equip del candidat –com hauria fet amb qualsevol altre candidat que m'hagués convidat a exposar-li el meu parer- la possibilitat de trobar un buit en les nostres respectives agendes per tal d'exposar-li l'anàlisi i les propostes d'una persona que treballa en el turisme i que viu a Barcelona.
No vaig rebre cap resposta. Però sí un parell més de mecàniques repeticions d'aquella invitació impersonal per la “sessió”. Indiferència, doncs, d'uns professionals de la política i “més del mateix”.