5 universitats i 3.000 escoles, el sistema educatiu de 1929

El 1929 és l'any de l'Exposició Internacional de Barcelona. 1929 és, també, l'any en què Carles Pi Sunyer, economista, futur alcalde de Barcelona, conseller de la Generalitat i ministre de la República, fa un balanç de l'economia catalana, i del sistema educatiu, que ell qualifica, d'entrada, “d'una gran complexitat”. Aquest balanç forma part de la Geografia universal de l'Institut Gallach.

Seguint el seu balanç, el primer capítol són les universitats. Formalment, al 1929, només hi ha la vella Universitat de Barcelona (fundada el 1450), sotmesa, aleshores, al diktat del govern espanyol, car no serà autònoma fins 1933. Sorprèn que la xifra total d'estudiants de totes les facultats de la UB es situï, aleshores, a l'entorn dels 4.000. Tots (excepte Medicina), a l'edifici que ocupa dues illes a les Corts Catalanes. Al curs 2010-2011, la xifra d'estudiants de la mateixa UB, és de 91.000.

Després, la Universitat Industrial de Catalunya (creada el 1920), impulsada per la Mancomunitat de Catalunya. Són 4 illes de l'Eixample, amb entrada al carrer Urgell, amb una innovadora reutilització de la gran fàbrica tèxtil Batlló. La UIC aplegava els ensenyaments tècnics superiors, que seran decisius per a la segona revolució industrial. És el precedent de l'actual UPC.

Carles Pi i Sunyer situa a part el conjunt format per l'Escola Superior d'Agricultura, les granges experimentals, i les estacions enològiques i oleícoles. És a dir, l'ensenyament tècnic superior, de rang universitari, lligat a les diputacions provincials, que dinamitzarà la revolució agroalimentària catalana.

El quart capítol és el de les universitats obreres. Com les que hi ha als països avançats d'Europa. En el cas català, l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1909) i l'Ateneu Polytechnicum (1924). Un nom que utilitza el llatí per parlar de les noves tecnologies. Unes institucions que també acollirien els cursos dels Estudis Universitaris Catalans (1903), fets als marges de la UB.

Finalment, una cinquena universitat: una universitat femenina, en la línia del que es feia, aleshores, al món de la cultura anglesa, a banda i banda de l'Atlàntic. En el cas català, però, la iniciativa seria d'una francesa: el motor fou Francesca Bonnemaison, la senyora Verdaguer. El nom adoptat: Institut de Cultura i Biblioteca per a la Dona (1909). Amb la primera biblioteca femenina del món.

Caldria afegir-hi l'Institut Químic de Sarrià (1916), una iniciativa universitària de la Companyia de Jesús, destinada a formar successives generacions de bona part de l'elit empresarial barcelonina.

Totes aquestes universitats es basaven en l'existència d'un ensenyament secundari (el batxillerat, aleshores), d'uns ensenyaments tècnics, comercials i artístics de tipus intermedi, i, és clar, d'unes escoles d'ensenyament primari. El rol de l'educació formal de secundaria pública, però, era minso, car, a tot Catalunya, hi havia, només, funcionant 8 instituts de batxillerat, amb només uns 8.000 alumnes.

Les escoles d'ensenyament primari, però, el 1929 (i, després) són, també, mal conegudes, a desgrat de la seva inqüestionable importància. Carles Pi i Sunyer, conscient del fet que ens trobem davant d'un gran tema, s'atreveix a donar xifres. Malauradament, són xifres aproximatives i sense entrar en detalls. A la Catalunya de 1930, hi havia uns 300.000 infants escolaritzats, matriculats, segons l'anuari estadístic, a 3.049 escoles: públiques, religioses, mútues escolars, acadèmies de pis. La xifra és destacable. Més, potser, si es pensa que la xifra total del conjunt de la població catalana del Principat era de 2,9 milions d'habitants.

En els darrers anys han anat apareixen biografies escolars: records, memòries, relats. Som davant d'uns materials molt interessants, que caldrà garbellar i comparar. Car, si bé les famílies han estat, pel que fa als coneixements econòmics, els grans centres educatius, les escoles, és clar, hi han participat. Car l'economia es troba entre les matemàtiques, el càlcul i la geografia-i-història.