I què passarà a partir del 23-M?
Durant la campanya ha estat prohibit parlar de retallades, però la situació de les finances locals fa preveure mesures dràstiques
Aquest cap de setmana hi ha cita a les urnes i per això les darreres setmanes els alcaldables han apartat l'amenaça de les retallades dels seus discursos. No fos que la realitat espatllés un bon resultat electoral. Però com s'acostuma a dir, la realitat és tossuda i només cal fer un cop d'ull als nivells d'endeutament de molts municipis catalans (vegeu gràfic) per entendre que el dia després de les eleccions pot ser més que complicat.
El problema de les finances locals és que fa molts anys que plou sobre mullat. Com denuncia el president de l'Associació Catalana de Municipis i alcaldable per CiU a Martorell, Salvador Esteve,“en tota l'etapa de democràcia a Espanya no s'ha reformulat mai la llei de finançament local, seguim amb la mateixa des de fa més de 32 anys”. El reclam no és nou. Fa molt de temps que el món local exigeix una nova llei de finançament, un compromís que en principi el Govern espanyol s'havia marcat per a aquest 2011. L'agudització de la crisi i el seu impacte en el dèficit públic, però, ha retirat de l'agenda -un cop més- les negociacions per aprovar un nou text.
El context és encara més descoratjador si es té en compte que amb la caiguda dels ingressos provinents de la construcció -a través dels impostos associats-, la principal font de finançament dels ajuntaments queda en mans de les transferències de l'Estat i de la Generalitat, i en tots dos casos la tendència és a la rebaixa.
Per això segur que els nous alcaldes i les noves alcaldesses estaran molt pendents de la presentació dels pressupostos de la Generalitat -quan arribin-, per comprovar si el nou govern de Mas és mostra més o menys sensible davant l'angoixant situació de les arques municipals. “A la Generalitat també li hem d'exigir una nova llei de finançament local”, diu Esteve. El president de l'ACM confirma que ja han tingut els primers contactes amb el nou executiu però de moment no han aconseguit cap compromís. “Tots som conscients de la difícil situació de l'altre”, diu. L'Estat colla la Generalitat i aquesta alhora ofega els ajuntaments, els quals, en ser el darrer graó de la cadena, acaben parant el cop de la crisi.
Amb aquesta situació, resulta quasi inevitable esperar que per a molts dels nous caps de consistori una de les primeres mesures a prendre en la nova legislatura serà la de quadrar els números a base de retallades. El president de l'ACM és clar en aquest punt. “A cap alcalde no li agrada plantejar retallades, però molts municipis no podran continuar donant tots els serveis que estan oferint, això ja ho anem advertint des de fa temps”. En aquest sentit Esteve destaca que el que potser ja no es podrà exigir ara és que els municipis assumeixin el cost de serveis que no els corresponen per ser competències de l'Estat o de la Generalitat. En altres paraules, que cadascú pagui el que li toqui.
serveis afectats.
El problema és que durant els anys de bonança econòmica aquesta despesa extraordinària es va anar convertint en despesa ordinària i ara pesa molt en els comptes municipals.“Ja fa molt de temps que anem advertint que alguns municipis no podran continuar assumint la prestació de determinats serveis, però fins ara ningú no ens ha fet cas”, denuncia Esteve.
Des que l'ajuntament tarragoní de Roda de Barà va presentar un ERO temporal per als treballadors del consistori, l'ombra de les retallades de personal ha planat sobre els municipis especialment ofegats. Prescindir de treballadors amb categoria de funcionaris no és una opció viable, però molts consistoris van inflar les seves plantilles durant els anys de bonança amb personal laboral i aquests podrien ser ara els primers afectats.
Segurament preveient que les dificultats financeres seran importants, la Sindicatura de Comptes ha reunit les diputacions per tal de coordinar l'assessorament i ajudes als municipis en el seu exercici de retre comptes. La sindicatura fa temps que denuncia que l'àmplia majoria dels consistoris -sobretot els més petits i amb menys recursos- entrega tard els comptes i en època de crisi això encara es fa més evident. En tot cas, les diputacions tampoc no estan per tirar gaires coets, ja que els seus nivells d'endeutament també són considerables i tampoc no es pot descartar que hagin d'assumir retallades un cop passades les eleccions.
En aquest context no resulta estrany que un any després de l'entrada en vigor de la nova llei de morositat el seu compliment hagi estat més aviat escàs entre les corporacions locals. Ja ho advertia tot just després de la seva aprovació el president de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC) i alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, en una entrevista a L'Econòmic. “El compliment al 100% serà impossible”, advertia ja aleshores.
I és que des del món local es té la sensació que a pesar de ser els últims responsables de la generació de dèficit públic -el rei n'és l'Estat, seguit de les comunitats autònomes-, la majoria de les restriccions les acaben patint els ajuntaments (com per exemple, les limitacions per adquirir deute a llarg termini).
En allò que hi ha consens és que a partir del 23 de maig la crua realitat s'empassarà els missatges amables de la campanya.
Pujar impostos, ara toca?
L'única proposta que el món local va aconseguir de la darrera reunió amb el secretari d'Estat de Cooperació Territorial, Gaspar Zarrías, va ser que el govern estudiaria a retirar els límits dels impostos municipals per tal que els ajuntaments més necessitats poguessin apujar-los. La proposta va quedar en res perquè ni el govern ha fet aquesta revisió ni els alcaldes s'han atrevit a treure el tema en un any electoral. Què passarà, però, a partir del 22 de maig? Aquesta és una gran incògnita, perquè si bé és cert que a cap polític no li agrada apujar els impostos, més d'un no en tindrà més remei si vol continuar pagant les factures. El problema és que en època de bonança ningú no es planteja molestar els votants amb mesures tan impopulars, i ara que cal augmentar com sigui els ingressos per pagar tants serveis socials resulta difícil demanar més sacrificis.