dE MEMÒRIA
1.200 ‘mansanes' i 30 eixamples (i 2)
Després del pla de la Nova Barcelona de 1859, es van confeccionar, i s'aprovaren, plans d'eixample de les ciutats que, industrialment i comercialment, creixien més, i que, per tant, en tenien més necessitat. Sense aquests plans el procés hauria estat molt més feixuc i, en alguns casos, impossible
A partir de 1859, moltes de les 1.200 mansanes de l'Eixample de Barcelona s'anaven poblant de fàbriques: tèxtils, però també centrals elèctriques, foneries, adoberies, editorials, impremtes, tipografies, laboratoris farmacèutics, una gran farinera, una gran fàbrica de cervesa, un gran escorxador. Les altres ciutats catalanes en procés d'industrialització anirien fent el mateix.
La cronologia d'aquests plans és interessant, ja que les ciutats que van a la punta del progrés tecnicoindustrial són les que necessiten més aviat un pla d'eixample. I, si la dinàmica urbana ho demana, el primer és substituït per un segon pla.
De fet, tenim 4 plans d'eixample d'abans del de Barcelona, a quatre ciutats que eren –i continuen essent– a la punta de la industrialització. Són el pla d'eixample d'Igualada (1847), signat per l'arquitecte Sebastià Cabot (autor, també del de Tortosa, el 1886), el pla de Sabadell (1847), de Josep Oriol i Bernadet, arquitecte, i el pla d'eixample d'Alcoi (1849), el pla de l'enginyer Josep Criviller per a Tarragona (1854).
Després del pla de la nova Barcelona de 1859, es van confeccionar, i s'aprovaren, plans d'eixample de les ciutats que, industrialment i comercialment, creixien més, i que, per tant, en tenien més necessitat. Sense aquests plans el procés hauria estat molt més feixuc, i, en alguns casos, impossible.
Els primers plans, seguint, sempre, el model Cerdà, foren:
* Sabadell (1864), de nou, amb un pla d'eixample projectat per l'arquitecte Francesc Daniel Molina i Casamajó, que havia fet, abans, un interessant pla d'eixample de Barcelona.
*Lleida (1865), amb un pla de Josep Fontserè i Mestre, el mestres d'obres que projectaria el mercat del Born i el parc de la Ciutadella de Barcelona i el Parc Samà de Cambrils.
*Vilanova i la Geltrú (1876), on el promotor fou un industrial, Francesc Gumà (i els tècnics, els mestres d'obres Josep Salvany i Francesc Ibern), que, alhora –i, amb finançament dels catalans de Cuba- construiria el ferrocarril Vilanova-Barcelona.
* Mataró (1878), amb un pla confegit per un enginyer de camins com Cerdà: Melcior de Palau i Català, i per l'arquitecte Emili Cabanyes.
* Terrassa (1886), el pla d'eixample de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer, que 10 anys més tard realitzaria, també, un pla d'eixample per a la vila de Gràcia.
* València (1887), de l'arquitecte Lluís Ferreres i Soler, autor, també, dels plans d'eixample de Gandia (1880), Cullera (1896) i Algemesí (1906).
Paral·lelament, les ciutats del districte industrial surotaper també van tenir necessitat de tenir un pla d'eixample. Així, Lloret de Mar (1878), amb el pla Frederic Soler; Sant Feliu de Guíxols (1897), amb un pla de reforma de l'arquitecte municipal gracienc General Guitard i Lostaló, i, Palamós (1901), amb el pla de Rafael Coderch, arquitecte.
Seguint la línia iniciada per Alcoi, les ciutats del sud valencià, amb una forta personalitat des del Renaixement i els inicis de l'edat moderna, van aprovar plans d'eixample: Alcoi, de nou (1878), Alacant (1884, el pla Josep Guardiola), i, a tocar, Cartagena (1897, un pla de Pere Garcia Fària i Francesc Oliver).
Al segle XX, els nous plans d'eixample, o les modificacions dels vells, incorporen més la dimensió arquitectònica: les ciutats poden ésser belles, i la bellesa pot ser un actiu. Exemples: el pla d'eixample de Sant Feliu de Llobregat (1902) de Gabriel Borrell i Climent Maynés, el pla d'Eugeni Campllonch per a Girona (1909), el pla de Francesc Mora per a València (1912), els eixamples sectorials de Josep Alomar a Eivissa (1912), l'eixample Malagrida d'Olot (1916) de Joan Roca i Pinet, el pla d'eixample i sanejament de l'Hospitalet (1926) de Ramon Puig Gairalt. El pla geomètric d'Elx (1865) no esdevindrà pla d'eixample fins més tard (1919, i 1924) amb l'arquitecte Ildefons Bonell, i l'enginyer Salvador Canales.
Matanzas i Buenos Aires
Els eixamples urbans de Vilanova i la Geltrú i d'Olot foren possibles gràcies a l'empenta de dos industrials molt potents, esdevinguts indianos. Són Francesc Gumà i Ferran, de Vilanova, que saltaria del tèxtil familiar al ferrocarril (passant pel gran comerç marítim), i Manuel Malagrida i Fontanet, fabricant de les Cigarretes París. El primer, a Matanzas, Cuba; el segon, a Buenos Aires. Tots dos havien travessat l'Atlàntic atrets per les immenses possibilitats de fer negocis a les Amèriques. I tots dos havien retornat amb projectes urbanístics de gran qualitat –i molt ambiciosos- per a les ciutats on havien nascut.
