La geopolítica liberal (i 2)

A partir dels anys 1945-50, les aportacions de la geopolítica catalana se situen en un món bipolar, el de la Guerra Freda. Se situen dins, però donen claus per desmuntar aquesta bipolaritat, que jutgen negativament, sempre.

L'aportació de 1952 és terminològica. I de sorprenent èxit mediàtic. És una paraula o, de fet, dues paraules franceses: Tiers Monde, és a dir, Tercer Món. El seu pare és el demògraf rossellonès Alfred Sauvy (Vilanova de la Raó, 1898-París, 1990). El símil és el tercer estat (el popular-burgès, que no és ni el primer, nobiliari, ni el segon, eclesiàstic) dels parlaments medievals. És a dir: 60 dels 97 estats de l'ONU d'aquell moment.

La idea d'un tercer en discòrdia, ni capitalista, ni comunista, ni occidental, ni oriental, seria enormement atractiva, car trencava amb el concepte bipolar del món, i amb la paralitzant Guerra Freda. Segons Sauvy, el 1960, el 19% de la població mundial vivia al Primer Món, el 34% al Segon, i el 47%, al Tercer.

L'èxit del concepte, però, ha sobrepassat la realitat. El 1989, Sauvy va escriure que el terme ja no responia als fets. No es podien posar dins del mateix grup els països de l'Àfrica subsahariana i les economies dinàmiques d'Àsia.

Una altra gran aportació geopolítica catalana és la de Jaume Vicens Vives (Girona, 1910-Lió, 1960). El 1956, Vicens, en plena Guerra Freda, reprèn un dels temes inicials de la geopolítica: el joc (d'escacs, o violent) entre continentalistes i oceanistes. Exemples dels primers són els imperis territorials (França, Alemanya, Rússia) amb vocació d'envair, o satel·litzar, els països que tenen al costat de les seves fronteres. Els segons són els imperis marítims (Catalunya-Aragó, la Gran Bretanya, els Estats Units d'Amèrica) amb virregnats/colònies, que esdevindran independents.

Els primers tenen fronteres fixes, els segons fronteres obertes. Els primers, una economia pesant, poc flexible, els segons, molt dinàmica. Els primers, actuen de forma doctrinària, els segons són molt més empírics. El Jaume Vicens de 1956 es decanta pels segons, tot i subratllant la potència històrica dels primers.

El 1955-59, Marià Rubió i Tudurí, que, als anys trenta, havia escrit sobre la necessitat de bastir els Estats Units d'Europa (i havia viatjat molt per Àfrica) amplia la seva proposta. Els llibres són: La lucha por la paz. Guerra fría o guerra total (Barcelona, 1955) i El Sáhara por la paz (Barcelona, 1959). El detonant fou la descoberta d'immensos jaciments de petroli i de gas al subsòl del Sàhara. Per explotar-los conjuntament, Rubió proposa construir una Unió Euroafricana de 18 estats: els 6 del nou Mercat Comú Europeu del tractat de Roma (1957), Portugal-Espanya, i els 8 estats independents del Sàhara.

Cinquanta anys més tard, la creació de la Unió per la Mediterrània (UpM), amb seu a Barcelona. Inclou 44 estats: els 27 de la UE, i 17 de les altres ribes de la Mediterrània. Ara, els canvis són importants: l'Europa mediterrània, entre 1950 i 2000 ha passat de 158 a 212 milions d'habitants, i els altres països mediterranis, de 73 (1950) a 244 milions d'habitants (2000). Amb un 50% de menors de 25 anys!

Les aportacions de Romà Perpinyà Grau (Reus, 1902-1991), en un recull editat per Labor. Perpinyà hi analitza la estructura demogràfica de 3 grans regions del món: l'Orient Mitjà, l'Amèrica Llatina i la Unió Soviètica. A les dues primeres, les grans aglomeracions urbanes són a una gran distància entre elles (les 3 de l'Orient Mitjà, a uns 2.000 km de mitjana, les 13 de l'Amèrica Llatina, a 1.500 km), la xarxa urbana és feble, i bona part de l'economia viu en un règim de subsistència.

Romà Perpinyà descobreix que les “necessitats (aliments, vestits, casa, transports) són cobertes quasi totalment per les produccions locals”. La relació amb l'exterior no és (no era, el 1960) determinant. A la part europea de la Unió Soviètica, en canvi, les possibilitats de creixement econòmic eren més grans, car tenia 106 ciutats de més de 50.000 habitants, situades a una distància mitjana de 250 quilòmetres.