Gran angular

“Successions és important perquè ens juguem la credibilitat”

“La nostra proposta és tractar el tema de manera desdramatitzada, raonable i civilitzada”
“Ens interessaria emetre'l a llarg termini perquè no és saludable renovant-ne una part important cada any”
“Dependrà de les eleccions legislatives i de la capacitat que tinguem a Catalunya per anar plegats”
“Fa falta una reordenació de les empreses del sector públic perquè sembla que n'hi ha massa”
“El capítol de deute creix i els altres, que són els serveis públics, s'hauran d'estrènyer més”
“Creiem que estan fent la feina, però els hem de deixar fer-la i els hem de donar temps per fer-la”
“La Generalitat centra el compromís pressupostari en la despesa, i en aquest punt complim”

El govern ha superat la primera fase per aprovar els pressupostos del 2011 al Parlament. Com ja es preveia, CiU ha comptat amb l'abstenció del PP i el vot favorable de Joan Laporta per bloquejar les esmenes a la totalitat presentades per la resta de forces. En un debat marcat per l'acció salvatge dels “indignats”, el conseller d'Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, va afrontar la defensa d'uns comptes restrictius fent una crida a la “responsabilitat” de la resta de forces. Mas-Colell va tornar a defensar un dels punts clau dels pressupostos i, alhora, un dels cavalls de batalla amb el PSC, ERC i ICV-EUiA, la supressió de l'impost de successions. Però els pressupostos no només aixequen crítiques al Parlament.

El govern ha presentat uns comptes que dupliquen el límit de dèficit marcat per Madrid, fet que genera tensions amb el Ministeri d'Economia que alhora poden afectar la capacitat d'endeutament de la Generalitat.

Per començar, les finances de la Generalitat no són com les d'un estat, nosaltres tenim molta incertesa respecte dels ingressos, i no només per la pròpia situació econòmica, sinó també pel sistema de finançament vigent. El que passa amb el fons de competitivitat demostra que aquest sistema té incerteses sobre les quantitats a transferir, que no estan a les nostres mans, sinó a les de l'Estat. Dit això, la Generalitat centra el compromís pressupostari en la despesa, que és la variable sobre la qual podem incidir, i en aquest punt complim. Si partíem, com es preveia, d'un dèficit del 2,4% el 2010 i havíem d'acabar l'any amb un 1,3%, havíem d'absorbir un 1,1% en els pressupostos pel 2011, i això ho complim estrictament. De fet, planegem reduir un 1,2%. El que és diferent és el punt de partida, que en comptes de ser un dèficit del 2,4% és del 3,86%, segons les xifres oficials de la Intervención General del Estado.

El que és important, però, és que Madrid comparteixi l'anàlisi.

El nostre missatge és molt clar i el pot entendre tothom, però nosaltres també entenem les limitacions i les pressions internacionals que té el regne d'Espanya i, per tant, entenc que al govern central el contrariï que el dèficit de Catalunya pel 2010, com el d'altres comunitats autònomes, hagi estat més elevat del que s'esperava. A nosaltres ens contraria tant o més. Però, ens agradi més o menys, aquesta és la realitat i l'hem de tractar d'una manera coresponsable. La Generalitat fa un esforç molt sever i creïble amb aquests pressupostos i l'Estat ha de fer el mateix.

Una altra cosa és que, com ja hem manifestat, tenim la voluntat de presentar uns pressupostos pel 2012 amb un dèficit de l'1,3%, sempre que no hi hagi sorpreses respecte dels ingressos. Encara tenim uns mesos al davant i la nostra proposta al govern central és tractar aquest tema de manera desdramatitzada, raonable, civilitzada i sense apel·lar a mesures administratives que l'única cosa que provocarien és fer la vida innecessàriament difícil als ciutadans de Catalunya.

En quant quantifiquen les necessitats d'emetre deute fins a final d'any?

Dependrà de si rebem o no els diners del fons de competitivitat.

I confia que finalment arribin?

Això dependrà de molts factors i un, sens dubte, és la situació econòmica general i la disponibilitat de fons de l'administració central; per tant, realment no ho puc saber. Però el que sí que sé és que nosaltres reclamem aquests diners cada dia i ho seguirem fent fins a la mitjanit del 31 de desembre. I l'1 de gener seguirem reclamant el fons de competitivitat del 2011 i hi sumarem el del 2012.

Si està costant tant aconseguir que Madrid pagui el fons de competitivitat, sembla que parlar de pacte fiscal serà encara més difícil.

Els paràmetres del pacte fiscal dependran, d'una banda, dels resultats de les eleccions legislatives i de la composició del Congrés dels Diputats a Madrid i, de l'altra, de la capacitat que tinguem a Catalunya per anar plegats. Ara estem treballant en aquest segon element.

Posem-nos en el pitjor dels escenaris, sense el vistiplau de Madrid per assumir aquest endeutament a llarg termini. Ha dit que això comportaria sacrificis afegits als ciutadans. Quins?

Cada any estem pagant més pel deute, hem passat de pagar lleugerament per sobre dels 1.000 milions el 2010 als 1.500 milions el 2011 en concepte d'interessos. I l'any que ve augmentarà perquè ens haurem d'endeutar encara més per pagar interessos i refinançar deute. Per tant, els sacrificis s'expliquen, en part, per aquesta raó, perquè el capítol de deute creix i, els altres, que són els serveis públics, s'hauran d'estrènyer més.

S'ha parlat de la possibilitat de refinançar les emissions de bons a particulars.

Com a norma, el deute vençut sempre es refinança. Podrem deixar de fer-ho quan estiguem en superàvit, és aleshores quan podrem aplicar una política de rebaixa dels nivells d'endeutament, però ara ens trobem en una situació de contenció. El nostre objectiu és que el 2012 creixi menys i que el 2013, pràcticament, deixi de créixer. Però l'estratègia és sempre refinançar el deute amb un tipus d'interès baix i, evidentment, preferiríem refinançar-lo amb endeutament a llarg termini, però això dependrà de l'actitud de l'Estat i de les condicions generals del mercat.

Després de determinats missatges sobre l'estat de les finances de la Generalitat, els particulars poden patir per si no hi ha capacitat per tornar aquests diners o per si se'ls tornaran més tard del que s'havia pactat?

Ningú ha de patir per res. Amb això hem de ser molt curosos, i ho diré amb majúscules: quan venç una emissió de deute, qui ha comprat aquest deute, sigui un actor institucional o particular, rep el que va invertir més els interessos. Això és així i em fa una mica d'angúnia dir-ho en veu alta perquè sembla que hi pugui haver dubtes.

L'emissió a particulars es va fer davant el tancament dels mercats. Percep que aquest tancament s'ha suavitzat per al deute català?

Des de l'exterior es veu Catalunya com una part de la hisenda espanyola, les agències de ràting ho tenen molt clar, i, per tant, el nostre accés als mercats està lligat al del regne d'Espanya. En un moment com l'actual, en què la situació econòmica mundial encara no està recuperada, qualsevol emissor de deute sobirà té dificultats.

En qualsevol cas, tenim clar que les emissions minoristes es veuen com un fet natural i no com a res exòtic. Fins i tot hi ha països com ara Bèlgica i Itàlia, amb nivells de deute superiors al d'Espanya, que es consideren més sòlids precisament perquè el seu deute públic està en mans de l'estalvi intern. El que passa és que ens interessaria emetre deute més a llarg termini, perquè no és saludable estar renovant una part important del teu deute cada any.

Quin panorama es dibuixa de cara als pressupostos pel 2012?

Encara és aviat per avançar res, però procurarem que no siguin una còpia mecànica dels del 2011, sinó que tinguin en compte que hem tingut més temps per dissenyar esquemes més globals.

El premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz alertava en les jornades del Cercle d'Economia a Sitges que uns pressupostos massa restrictius no ajuden a la recuperació econòmica.

Quan Stiglitz diu això, està pensant sobretot en grans àrees com ara els Estats Units i la Unió Europea, però per a un territori econòmic de la dimensió de Catalunya la consideració dominant de llarg és la sostenibilitat dels nivells d'endeutament. Evidentment, no diré que el nostre pressupost a curt termini, és a dir, aquest any, tingui un efecte animador de l'economia per la via tradicional de la despesa pública, però sí que penso que tenim elements animadors del teixit productiu. El més important és el de facilitar disponibilitat de crèdit via préstecs i avals.

Universitats i Recerca, clau per a la sortida de la crisi, també pateixen la seva part. Hauria vist amb bons ulls una decisió així fa un any, quan estava en l'àmbit universitari?

Vostè creu que podríem sortir amb un pressupost en què tots els sectors patissin ajustos menys la universitat? Jo crec que no i, en aquest sentit, agraeixo l'actitud que han tingut els rectors a l'hora de reconèixer que la universitat també ha de fer un esforç. D'altra banda, estic convençut que en tots els àmbits tenim possibilitats d'estalviar millorant l'eficiència, i que hem de ser conscients que sortirem més reforçats de la crisi en la mesura que, com a mínim, haguem estat capaços de convertir aquesta sacsejada en una aposta per l'eficiència, per fer el mateix amb menys.

En aquest context, per què resulta tan necessari prescindir de 51 milions d'euros d'ingressos de l'impost de successions?

Perquè era una promesa electoral molt destacada i perquè ara ens estem jugant molt la credibilitat. És crucial que es percebi el govern de Catalunya com un govern seriós i de paraula, perquè, si ho aconseguim, repercutirà positivament en qüestions com ara el cost que haurem de pagar pel deute al mercat. És cert que hem deixat per més endavant la supressió de l'impost de donacions i altres rebaixes fiscals, que farem durant la legislatura, no durant el procés d'ajustament de l'economia, però no tenien el protagonisme de successions.

A més, l'anterior reforma de l'impost de successions no tenia lògica des d'un punt de vista crucial com és el de la competència fiscal. No tenia gaire sentit no eximir-ne el segment que és més procliu a moure's en altres territoris.

La crisi ens ha ensenyat que hem estirat més el braç que la màniga. Hi ha coses que la Generalitat no hauria de tornar a fer?

Sí, una lliçó que hem d'aprendre és que hem de tenir la disciplina de pagar les inversions amb pressupostos corrents en detriment dels pagaments diferits. Per descomptat que hi ha grans inversions que s'han de finançar amb aquests mètodes, però hem de ser molt prudents; el que no pot ser és que una inversió estigui animada pel fet que no es paga ara ni l'any que ve, sinó d'aquí a tres. Això s'ha d'acabar.

Un tema que està aixecant polèmica és la llei òmnibus i les seves conseqüències sobre empreses referents com ara Lgai i Idiada, de les quals s'ha parlat de desmantellament.

Ni Lgai ni Idiada es desmantellen o, si vostè vol, totes dues ja s'han desmantellat perquè van ser absorbides en un context d'empresa privada regulada. El que passa és que, quan es va fer això, es va mantenir l'estructura administrativa, i el que ara desapareix és aquesta estructura administrativa residual. Algunes d'aquestes empreses són grans èxits.

En tot cas, la llei genera incerteses respecte del futur de les empreses del sector públic.

Els darrers anys ha augmentat el nombre d'institucions que es consideren com a sector públic, sobretot per un efecte d'aplicació de les normes SEC de comptabilitat i, per tant, es visualitza que fa falta algun procés d'ordenació perquè sembla que n'hi ha massa. El que preveiem són quatre vies: absorbir les funcions d'algunes empreses a l'estructura central de la Generalitat, dissoldre les que ja no tenien funcions, com la Lgai i l'Idiada, fusionar-ne unes altres i, la resta, allunyar-les del sector públic.

És a dir, privatitzacions. Quines entrarien en aquesta quarta via?

Ho hem d'analitzar, però cal tenir en compte que, en molts casos, allunyament del sector públic només significarà un ajustament en la composició dels patronats d'aquestes institucions i no tant transferència d'actius a tercers.

També està sobre la taula la següent fase de reordenació de les caixes. Li preocupa la situació d'alguna caixa catalana?

A Catalunya aquest tema és un cas de got mig ple o mig buit perquè, a diferència d'altres territoris, tenim exemples de tot: de caixes que estan travessant aquesta situació molt bé i de caixes que estan lluitant. Seguim aquest procés perquè és el que ha de fer un govern responsable, però no estem implicats en el dia a dia d'aquestes institucions, és als seus equips de direcció a qui correspon prendre decisions i nosaltres creiem que estan fent la feina. Per tant, els l'hem de deixar fer i els hem de donar temps per fer-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.