I ningú se'n responsabilitza

Tot i que probablement els islandesos han fet una mena de gran revolució sense gaire espectacle, hem de ser conscients que ho han pogut fer perquè són un país petit i dubto molt que a un dels grans de la UE ens permetessin fer el mateix. Grècia no ha pogut. El que sí que nosaltres podríem aplicar d'ells és la responsabilitat en la bona gestió del diner públic, que els ha permès portar a un jutjat el primer ministre. Això només depèn de nosaltres i de les nostres lleis. Avui els responsables polítics, una vegada han guanyat les eleccions i agafen una responsabilitat executiva, esdevenen irresponsables dels seus actes. També passa amb els jutges, per exemple, però no passa amb els empresaris, els metges, els arquitectes, els enginyers o els mestres, per dir-ne uns quants. Aquesta setmana mateix hem vist la notícia segons la qual la Generalitat haurà d'indemnitzar amb tres-cents mil euros un motorista que va tenir un accident de carretera, perquè una barrera lateral el va ferir de gravetat. Suposo que quan hi ha una sentència d'aquestes la sala del Suprem, que és qui l'ha dictat, ha trobat que en algun estament de l'administració s'ha actuat incorrectament i, per tant, se'l condemna i se li posa aquesta indemnització. Però quan es diu “la Generalitat haurà de pagar”, cal que tots entenguem en aquesta fórmula: “ tots haurem de pagar” i, per tant, les indemnitzacions causades per l'error d'aquell o aquells funcionaris, els hem de pagar tots nosaltres.

Segurament si hi hagués una responsabilitat personal, es miraria molt més com i quant diner públic gastem i molt probablement abans de fer qualsevol dispendi es carregarien de raons i farien un estudi previ de cost-rendibilitat social i econòmica. Dic això perquè des que pràcticament tenim democràcia bona part de la despesa pública s'ha encaminat pensant més en el cost-rendibilitat política, que no pas econòmica i social, i és un greu error que al final ens hipoteca i ens priva de créixer. Aquest divendres, es tancava la línia de l'AVE que fa el recorregut Toledo, Conca i Alacant. Una línia que es va inaugurar fa sis mesos amb tota la pompa, i amb la presència dels prínceps d'Espanya i els presidents. Una línia que ha costat 3.500 milions d'euros i que de manteniment costa 18.000 euros cada dia. Una línia que durant aquests sis mesos ha transportat 2.706 passatgers amb una mitjana fins a Toledo de 9 passatgers i fins a Conca de 7, segons informa el director general de viatges de Renfe, Enrique Urkijo. Poso com a exemple aquest gran despropòsit perquè va tancar el passat dia 1, però tenim aeroports, autovies i una gran quantitat d'infraestructures infrautilitzades i d'altres que no seran mai rendibles. El mateix disseny d'AVE serà un desastre econòmic descomunal, i continua; fa dues setmanes el govern espanyol posava a licitació les obres de l'AVE a Extremadura amb un cost de 3.700 milions. I mentrestant, del corredor ferroviari del Mediterrani, que tots els informes solvents diuen que aportaria un benefici econòmic molt alt, encara se n'està parlant, i probablement no hi haurà recursos per a aquesta inversió. Hem de pensar que aquest arc mediterrani és un dels que tenen més potencial econòmic d'Europa. Per comparar una mica les magnituds de les xifres, ja que parlem d'euros, el pressupost de la Generalitat d'aquest any és de 39.000 milions d'euros; per tant, el cost d'aquest AVE inservible és del 10% del total de què disposa la Generalitat de Catalunya. I el famós fons de competitivitat que el govern espanyol ens nega, és de 1.450 milions d'euros. És davant de tots aquests disbarats que un es pregunta si algun dia algú en serà responsable, de tot això, perquè a més aquests diners malgastats són diners que no tenim i que ara els hem d'anar a manllevar als mercats internacionals a un cost elevadíssim.