La universitat fa nous càlculs
La retallada pressupostària fa repensar un model que ha buscat l'excel·lència en docència i recerca però que no sempre ha cuidat la gestió Mentre els centres demanen més diners al govern per no perdre qualitat, es pensa a racionalitzar el mapa de titulacions, obrir-se al mecenatge i crear una central de compres
La Generalitat preveu per al pressupost del 2011 una retallada considerable en el finançament del sistema d'universitats públiques. En concret, els 787,3 milions d'euros previstos representen una disminució de 143 milions d'euros, però el rector de la UB i president de l'ACUP –l'associació que aplega tots els rectors de la pública–, Dídac Ramírez, xifra en fins a 400 milions d'euros el que es perd. Aquest descens implica, d'entrada, que cada una de les set universitats públiques presencials –UB, UAB, UPC, UPF, UdG, UdL i URV– hagi hagut de proposar mesures més o menys dràstiques per ajustar despeses. Però més enllà del curt termini s'obre un debat més profund sobre la sostenibilitat del model actual.
Ara les transferències públiques són la principal i quasi exclusiva font de finançament, i així no és fàcil compensar la tisorada pressupostària. En part per això el govern ha aprovat un augment del 7,6% en les matrícules, alhora que ha creat el primer fons de beques propi de Catalunya que es nodrirà amb el 25% dels ingressos extres. Aquest augment no ha estat rebut amb entusiasme per la comunitat universitària, si bé entre els rectors hi ha un ampli consens a l'hora d'admetre que l'aportació dels alumnes al finançament dels estudis –ara es mou entre el 10% i el 15%– és encara escassa. “Podríem tenir un sistema més equitatiu apostant per beques salaris per als fills de classes més baixes i cobrant més als qui poden pagar”, explica el rector de la UPF, Josep Joan Moreso.
Les taxes universitàries a l'Estat espanyol –la política de preus és competència estatal– són dels més baixos de l'OCDE, i per això des del govern es veu marge per continuar pujant. “Si volem mantenir un bon sistema universitari, de ben segur que l'aportació actual de l'alumne és baixa”, destaca el secretari d'Universitats, Antoni Castellà. Falta consciència social, admet el sector. I és que si bé un pacient d'un hospital públic rep amb l'alta una factura simbòlica amb el cost del tractament, un alumne no sap quin és el cost real del seu grau o màster, entre d'altres coses perquè les mateixes universitats no el tenen quantificat.
Retorn des de la societat.
La relació entre el món privat i la universitat es concentra ara en els projectes de transferència científica. Uns projectes que, per cert, i segons les dades del darrer informe de la Fundación CYD sobre l'aportació de la universitat espanyola al desenvolupament, han resultat també afectats per la crisi. Així el finançament empresarial de l'R+D universitària es va reduir l'any passat un 6,5%. Fer un pas més enllà i buscar nous ponts de col·laboració publicoprivada sembla ara una de les claus. “Difícilment podrem mantenir en el futur que el sistema d'universitats públiques sigui finançat només per l'àmbit públic, però per això hem d'aconseguir que el sector privat vegi que li pot sortir rendible invertir-hi”, diu Castellà.
Això no vol dir, es repeteix des del govern, privatitzar la universitat, però sí dotar-la d'una més gran eficiència en la gestió i d'una més gran orientació cap a resultats. Potser el problema, admeten també part dels rectors, és que el model aplicat fins ara ha premiat més el creixement que la racionalitat. “Fa molt de temps que reclamem un finançament més sensible als resultats que generi incentius i premiï qui ho fa bé, perquè ara mateix això no sempre és així”, admet el rector de la UPF.
La inèrcia ha estat sobretot a generar nova oferta que sumés alumnes i per tant més transferències des del govern. Però ara aquest model es posa en dubte. “Potser no ens hem de plantejar si té sentit que a Catalunya hi hagi set universitats públiques, però potser sí que totes siguin generalistes”, diu el secretari d'Universitats. I aquí comença el polèmic debat sobre la racionalització del mapa de titulacions. L'anàlisi de partida mostra algunes dades si més no qüestionables, com per exemple que el 28% dels graus tinguin menys de 60 alumnes.
En un recent informe de la Sindicatura de Comptes es posa de manifest que algunes titulacions impartides en més d'una universitat pública tenen un nombre molt reduït de nous matriculats. Un exemple. El grau d'enginyeria en informàtica va tenir un total de 525 alumnes nous el curs passat, 328 dels quals a la UPC, 106 a la UAB, 46 a la UPF, 22 a la UdL, 14 a la URV i 9 a la UdG. 525 alumnes repartits entre sis universitats públiques. És sostenible? Obrir el debat sobre el mapa de titulacions provoca sobretot les pors dels rectors de les anomenades universitats territorials, ja que són aquestes les que, com d'altra banda és normal, tenen menys estudiants. “La nostra oferta és la que ens demana el territori i el país, apliquem els recursos de manera correcta, i prova d'això és que no tenim cap forat en el pressupost”, explica la rectora de la UdG, Anna Maria Geli. En aquest mateix sentit el rector de la URV de Tarragona, Francesc Xavier Grau, descarta qualsevol acció centralitzada per reordenar el mapa de titulacions. “És cada universitat qui ha de tenir la capacitat i la responsabilitat de prendre aquesta decisió, i en tot cas després demanem-li resultats”, diu. En qualsevol cas les ineficiències són evidents, i també entre les universitats barcelonines. Només cal preguntar-se si té sentit que hi hagi 27 alumnes matriculats en documentació a la UB i 9 més a la UAB. “Pot sortir més a compte pagar el taxi als alumnes”, reflexiona Montaña.
Castellà afirma que l'objectiu és consensuar el nou mapa amb els centres i que a l'hora de concentrar estudis no es tindrà en compte qui té més o menys alumnes, sinó qui ofereix més qualitat. A mitjà termini l'executiu voldria avançar cap a una especialització més gran dels centres públics.
retallar plantilla.
En comptes d'això la pauta habitual en la universitat pública ha estat augmentar sistemàticament la seva plantilla de professors, i de professors permanents, sovint emmascarats amb contractes d'associats a temps complet. Així, tal com es mostra en el gràfic, en èpoques en què el nombre d'alumnes ha baixat, el de professors ha seguit augmentant. “En els propers deu anys es jubilaran 2.500 professors, i per tant tindrem una bona oportunitat per fer les coses de manera diferent”, destaca Castellà.
A banda de l'estalvi en el capítol de personal, les universitats han plantejat estalvis importants en l'estructura de funcionament apostant majoritàriament pel tancament de biblioteques durant la nit o fins i tot pel tancament de tots els edificis durant les tres primeres setmanes d'agost. Però si hi ha una àrea on el marge per reduir despeses és encara elevat és en els proveïdors. Per això des del govern s'està gestionant la creació d'una central de compres comuna per a les set universitats públiques que permetria, reconeix Castellà, abaratir substancialment els costos.
El que segur que no es podrà evitar és que enguany més d'una universitat pública tanqui l'exercici amb dèficit, una possibilitat que “preocupa” al govern, admet Castellà. Serà el cas, per exemple, de la UdL, on el seu consell de govern ja ha avançat que no acatarà la retallada prevista en els pressupostos de la Generalitat, amb la qual cosa preveu generar 2 milions d'euros de dèficit.
De fet, tots els rectors de les universitats públiques reconeixen que si la retallada es consolida en els comptes per al 2012 la situació serà insuportable. “En els pressupostos d'aquest any podrem resistir perquè hi ha estalvis dels exercicis anteriors, però si segueix igual el 2012 la situació serà problemàtica”, diu la rectora de la UdG. I en el fons, destaca el rector de la UB, “hi ha la pregunta sobre quina universitat pública volem”. No es pot demanar excel·lència en docència i recerca si el pressupost que s'assigna a les universitats s'aprima en aquesta proporció, afegeix. “Tampoc té sentit que la retallada sigui el doble que en ensenyament”, diu Moreso.
En aquest sentit un estudi presentat aquesta mateixa setmana per la URV posa en evidència que el cost de la universitat catalana per a l'erari públic és la meitat del que representa a França, Holanda o Finlàndia, i que s'hi registra una de les aportacions per alumne més baixes de la UE-15 i més baixa també que al conjunt de l'Estat espanyol. El rector de la URV recorda també el paper d'ascensor social que té la universitat pública. “El 75% dels nostres titulats són els primers graduats universitaris de les seves famílies”, diu Grau. Però altres estudis matisen aquesta lectura. Així, segons un informe elaborat per professors de la UB, la classe alta té una taxa d'escolarització a la universitat del 50%, mentre que la classe més baixa el té del 22%. Per tant l'ascensor no funciona igual per a tots.
Mentrestant des del govern es llança un missatge clar, i és que si bé el 2012 la retallada seguirà o no en funció del context econòmic, el que no té punt de tornada és el plantejament de fons. “Quan recuperem un nivell òptim d'ingressos, l'aportació a les universitats serà més o menys alta en funció de l'esforç que facin ara en internacionalització, transferència, ocupabilitat, qualitat i també en eficiència en la seva gestió”, destaca Castellà.
I què hi ha de la governança?
A pesar que no és un tema nou, sembla que la crisi ha impulsat amb força renovada el debat sobre la necessitat de plantejar un nou model de governança per a la universitat pública. “Si li estem demanant més qualitat, més eficiència i més internacionalització i a més li demanem que ho faci amb menys recursos, hem de ser capaços també d'atorgar-li més autonomia”, diu el secretari d'Universitats, Antoni Castellà. Hi ha un ampli consens a l'hora d'aplicar canvis com els que s'acaben d'aprovar a Portugal i que comporten, entre altres coses, establir òrgans de govern mixtos, que donin entrada també a professionals de fora de l'àmbit acadèmic, i augmentar els sistemes de retiment de comptes al mateix temps que es guanya en autonomia. És assumir que la universitat és major d'edat.
