L'hora de Grècia

La crisi del deute grec es desplega d'una forma molt particular.  Combina mesos d'aparent tranquil·litat amb setmanes d'infart. Cada cop les fases de tranquil·litat són més curtes i les acceleracions més freqüents. Això és un símptoma que la política de tirar la pilota cap endavant que ha guiat l'actuació europea està a punt d'arribar al límit.

Hi ha dues coses que, si bé estaven clares des del principi, han estat conscientment ignorades pels arquitectes dels rescats.  Primera, l'anèmica economia grega no podrà tornar un deute públic que s'enfilava fins al 160 per cent del PIB en la primera versió del pla (ara, 180 per cent).  Segona, la política de retallades té com a efecte més cert el de deteriorar encara més la situació a curt i mitjà termini.

El primer rescat semblava, doncs, una forma de comprar temps per preparar una reestructuració pactada amb un ajornament, reducció d'interessos i una quitança significativa (de fins al 65%). Tot i això, no s'ha avançat gaire en estructurar aquesta alternativa i el temps comprat s'acaba, amb poques opcions de comprar-ne més.  Els indicis de reestructuració precipitada poden reduir més els ràtings i fer impossible que el BCE segueixi mantenint la liquiditat dels bancs grecs, a més d'empitjorar les condicions de finançament d'Irlanda, Portugal i Espanya i desencadenar problemes en bancs europeus. 

Els polítics europeus que creuen que una reestructuració s'ha d'evitar a tot preu han de tenir en compte que hi ha un escenari pitjor: el d'una reestructuració desordenada.  Les compres d'or i les retirades de dipòsits bancaris a Grècia de les darreres setmanes haurien de ser un recordatori del fet que darrere la inacció s'hi amaga una opció pitjor. Una mala solució demà pot ser determinant per a l'Europa dels propers anys.