La paradoxa del model BCN

Procedent de Nova York, on vivia, Peter Marcuse, l'arquitecte germano-nord-americà fill del filòsof Herbert Marcuse, en una entrevista de juliol de 2004 de Lluís Amiguet, va explicar, amb molta claredat, els aspectes bàsics del model Barcelona que es va posar en marxa el 1979. Un model (cal dir-ho d'entrada) que ha estat, també, el de moltes altres ciutats catalanes: Sabadell-Terrassa, Lleida, Girona, l'Hospitalet de Llobregat-Cornellà, Santa Coloma, Vic, Granollers, etc. Segons Marcuse, “aquesta ciutat (Barcelona, i les altres, podríem afegir) és fruit del vigor i de la influència de la seva societat civil, una societat que va lluitar per ella durant el franquisme. Els ciutadans van marcar la pauta als poders públics: el parc, l'escola, la platja... La participació veïnal, sindical i política va aconseguir millorar Barcelona (i altres ciutats catalanes, afegim) fins a convertir-la en un model mundial”.

Peter Marcuse no parlava, però, dels polítics i tècnics d'alt nivell qualitatiu (enginyers, arquitectes, economistes, ensenyants, periodistes, dibuixants, topògrafs, etc.) que van donar formes concretes i visibles a aquesta participació ciutadana. De fet, molts d'ells procedien, justament, dels moviments d'oposició, i molts havien aconseguit una bona formació a la universitat (que s'estava renovant d'ençà 1962) i, també, a universitats estrangeres.

Marcuse tampoc parlava dels vells/nous emprenedors privats, públics i col·lectius que serien clau per fabricar parcs amb bancs i brolladors, escoles amb patis i cuina, platges amb dutxes, carrers amb guals i senyals, estanys amb aigües netes, fonts amb aigua potable, mercats nous o renovats, biblioteques amb llibres i ordinadors, autobusos amb aire condicionat, metros segurs i ràpids, estacions amb escales mecàniques, etc.

El 2004, però, Marcuse explicaria molt bé les conseqüències d'aquest èxit mundial: “La paradoxa és que la ciutat, millorada, precisament, per la lluita dels treballadors, els joves i els immigrants es torna tan atractiva per als rics que acaba expulsant els treballadors, els joves i els immigrants”.

La paradoxa de 2004 ha anat fent-se més evident. Sobretot, a partir de la crisi iniciada el 2008, que alguns han definit com a “revolta dels rics”.

De tota manera, el model Barcelona ha seguit funcionant i, en alguns aspectes, ha millorat. Tres exemples.

1. Les ambicioses àrees de nova centralitat que es posen en marxa el 1986-87 amb l'objectiu de dinamitzar econòmicament els 10 districtes de la ciutat, han anat avançant i consolidant-se: han aconseguit que l'espai de plaça de Catalunya ja no fos el centre de la ciutat. La idea de Bohigas de “regenerar el centre i dignificar la perifèria” ha funcionat. Encara que, de fet, la Barcelona, o la Girona, d'abans de 1979 no havien abandonat el seu centre, i que la perifèria, sovint, havia aconseguit no ser marginal. Mai, però, un hotel s'havia dit La Maquinista.

2. El districte 22@, que inclou 115 illes i va ser aprovat el 2000, ha permès esponjar un teixit urbà obsolet i, alhora, augmentar la densitat industrial de Barcelona, i ampliar les àrees hoteleres de la ciutat. Les 115 illes dibuixades per Ildefons Cerdà han refet la seva trajectòria vital, tot i els esgarips d'alguns dels que, curiosament, no hi viuen.

3. El Pla de Biblioteques de Barcelona de 1998 (i altres plans semblants a moltes ciutats catalanes). Les biblioteques públiques, que tenien al darrere una llarga tradició, han esdevingut un gran factor d'integració/dinamització. La idea de fons és la mateixa del model Barcelona. Així: “Vostè té la casa (si en té) com vulgui, o com pugui. Però, jo (Ajuntament) li poso flors al carrer, sorra a la platja, ascensors al metro, i diaris, llibres i CD a la biblioteca de davant de casa seva”.