I ara què?

La crisi d'Espanya amb els mercats està agafant una embranzida aterridora. La diferència entre el rendiment del deute espanyol i l'alemany a 10 anys –la prima de risc– ha superat el 4% aquesta setmana, quan la diferència era zero abans de la fallida de Lehman Brothers. Una prima de risc d'aquesta magnitud és insostenible a llarg termini. L'evolució de la ràtio del deute públic amb el PIB –el baròmetre que mesura el pes del deute públic en l'economia– depèn de tres variables: 1) l'esforç fiscal de l'Estat; 2) el tipus d'interès que paga el govern sobre el deute; 3) el creixement de l'economia. Amb les perspectives tan pobres de creixement que té l'Estat avui, com més alt és el tipus d'interès que demana el mercat, més gran haurà de ser l'esforç fiscal que haurà de realitzar per estabilitzar el deute públic. I aquí radica el problema: el mercat no creu que pugui fer gaire més en el tema fiscal, cosa que genera un cercle viciós de més desconfiança, més prima de risc, i més esforç fiscal per poder estabilitzar el deute públic.

Com sortir d'aquest cercle viciós? La majoria de solucions ja no les té Madrid: el mercat té raó de pensar que al govern espanyol li queda poc marge de maniobra i que, encara que s'estrenyés més el cinturó de la despesa, això enfonsaria encara més el creixement. Les solucions han de venir de Berlín, Frankfurt i Brussel·les. L'objectiu ha de ser abaixar el tipus d'interès d'Espanya sigui com sigui. En aquest context, el BCE finalment ha mogut fitxa i dijous va anunciar que reactivava el programa de recompra de deute en el mercat secundari. L'anunci va ser més implícit que explícit i, quan es va començar a executar, el BCE va comprar deute portuguès i irlandès en lloc d'espanyol i italià, com si es tractés d'un preavís. El BCE, que presideix Jean-Claude Trichet, és molt refractari a aquest tipus de maniobres, ja que veu la compra de deute per part d'un banc central com una amenaça inflacionària i una aberració en contra dels seus principis ortodoxos.

Una altra alternativa és que el deute espanyol el comprés el Fons Europeu d'Estabilitat Financera (EFSF), creat pels governs de la zona euro. Però l'EFSF encara no és operatiu per fer recompres i, encara que pogués, els seus recursos serien limitats, a diferència dels del BCE, que pot comprar tant deute com vulgui a base d'imprimir diner. Finalment, un últim recurs per solucionar la crisi, molt més radical però potser el més ideal quant a efectivitat, és que les obligacions d'Espanya i Itàlia fossin garantides pels països solvents de l'eurozona, cosa que equivaldria a una unió fiscal de facto. Una solució com aquesta requeriria un compromís polític de primera magnitud, i no queda clar que països com Alemanya tinguin el coratge i la voluntat política de fer-ho.