Trampes al solitari

M'encanten els jocs de cartes. Per exemple el pòquer. És un joc de presa de decisions amb informació incompleta, on es pot aprendre molt del seu vessant analític i social. Vaja, que el més divertit del joc és fatxendejar, fanfarronejar i jugar amb aire professional (que significa amb whisky i fum, com tothom sap). De fet vaig tenir la sort de poder fer un curs de crupier al Casino Gran Madrid de Torrelodones, per si algun dia decideixo finalment deixar la docència i dedicar-me a un ofici decent i respectable.

No obstant això, no tot el món s'apassiona amb el pòquer, i al nostre país el mus és una altra gran opció. Però crec que l'únic joc que coneix tothom que alguna vegada ha jugat a les cartes és el solitari. Una mica de tècnica, molt de prudència, i bastant d'atzar. Molt d'atzar realment, tret que sàpigues col·locar-te les cartes i remenar-les adequadament. O que directament et saltis les regles, és clar.

Desgraciadament aquest és el problema que estem tenint en molts aspectes ara mateix. Aquest estiu per fi els EUA van qüestionar una qualificació de l'agència Standard & Poors. Concretament la que va fer sobre ells. Però per molt que s'escudin que és un problema polític, la veritat és que els EUA no poden retornar tot el que deuen. Ni ho faran mai.

Sí, és veritat que pot imprimir tots els dòlars que vulgui, com va dir Greenspan fa poc. Però per més que caiguin els Strauss-Kahn i Lagarde de torn, tard o d'hora el dòlar pot perfectament deixar de ser una moneda de referència. I aleshores no servirà de res imprimir més bitllets verds. De fet un poblet americà ja imprimeix la seva pròpia moneda, els berkshires.

En tot cas, del que crec que vindrà quan això passi prefereixo no escriure res. Però el que ha passat ara té un nom.

Les agències ja fa anys que cobren per ser un tercer de confiança. Empreses cotitzades, amb directius que no volen perdre el seu bonus i obligades a créixer trimestralment en “dobles dígits”, no es poden permetre perdre un client. Així que gens de rigor ni transparència, ni confiança. Tot el valorat que ha de ser de màxima confiança ho serà. I així guanyen tots. I si s'equivoquen no passa res. Bé, almenys a ells. Aquesta connivència ha durat molt de temps, i no és increïble que del 2008 al 2011 hagin seguit aquí després de la increïble demostració d'incapacitat per valorar actius. El deute era insostenible, així que les seves valoracions eren necessàries per seguir amb l'estafa. No obstant això, per algun motiu, algú s'ha mogut en la foto, i aquí sabem clarament que això implica quedar-se fora.

Després d'anys jugant el campionat del món de solitari amb trampes, ara que han decidit fer les coses bé els EUA es queixen que els han donat una baralla mal remenada. El problema és que ja ni se saben les normes del joc.