El temps de treball

El temps és un factor de producció molt especial. D'entrada, tothom disposa exactament de la mateixa quantitat de temps: 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, 12 mesos a l'any. Al moment d'usar-lo, però, el temps és totalment rígid: no es pot estalviar (però, en canvi, sí que es pot malbaratar), no es pot acumular (s'ha d'invertir, bé o malament), no es pot intercanviar. No hi ha ni ‘mercats de temps', però sí, des de 1988, ‘bancs de temps'. No es pot ‘guanyar temps', però, en canvi, sí que es pot ‘perdre temps'. No es pot ‘fabricar temps', però tampoc es pot ‘destruir el temps'.

El temps de treball és la base del nostre funcionament social. Mentre el treball era el dels pagesos, hortolans, pastors, llenyataires, ramaders, pescadors, o d'escrivents i altres artesans, que utilitzaven màquines simples, el temps de treball feia de mal comptar. Però, des del segle XIV, els grans rellotges mecànics públics de les ciutats innovadores europees fan sonar les seves campanes.

El treball de fàbrica (drassana, farga, molí, fassina, vapor) demana una certa coordinació dels temps, una certa planificació. Si hi ha separació entre propietat i treball, és a dir: assalarització, el temps de treball és un temps venut: el jornal, la setmanada, el salari tenen un preu. El creixement d'aquest tipus de treball a partir del segon terç del XIX posa en un primer pla la qüestió de les hores de treball. A França, país aleshores capdavanter, es prohibeix el treball de menors de 8 anys el 1848 (al 1874, per a menors de 14 anys) i es posa un límit de 12h/dia de feina, també amb la revolució de 1848. A l'Estat espanyol, la prohibició de treballar als menors de 12 anys és de 1873, l'any de la I República (impulsada, com la II República de 1931, i com la Transició de 1977, des de Catalunya).

Les 8 hores/dia, 48 hores/setmana, són una reivindicació de finals del XIX dels països industrials avançats d'Europa i Amèrica. El temps, es deia, s'havia d'organitzar seguint la regla dels tres 8: 8 hores de treball, 8 de descans i 8 per rentar-se la cara, esmorzar, anar a la feina, tornar de la feina, entrar a la taverna, etc. Les 8 hores no s'implanten a Europa (i, encara, per decisió dels governs, esdevinguts ‘amos dels temps') fins al 1919, després de la I Guerra Mundial. A l'Estat espanyol, després de la vaga de la Canadenca (que fou una vaga catalana).

El 1936, el govern de la coalició de partits d'esquerres del Front Popular francès va prendre una decisió transcendent: hi hauria 15 dies de vacances pagades (que el 1956 esdevindrien 3 setmanes i el 1969, 4 setmanes). Altres governs d'altres estats han anat legislant en la mateixa direcció. Però no hi ha vacances pagades obligatòries per a tothom en alguns estats ben importants, com ara Estats Units.

Els governs, doncs, han anat fixant els temps de treball. I els horaris comercials, els dels transports col·lectius, el calendari i horari escolar, els horaris dels parcs, les oficines de correus, les biblioteques, etc. En el benentès que hi ha molts camps d'activitat (com ara seguretat, sanitat, informació, hostaleria, cultura, festa) que es caracteritzen, justament, per ‘no tenir horaris'. Ha calgut, aquí també, la intervenció pública per donar-los eficàcia. Moisès Broggi explica que el servei d'urgències de l'hospital Clínic de Barcelona, un dels primers serveis d'aquest tipus d'Europa, s'inaugurà el 1934. Abans, només hi podia haver urgències al matí.

Primer, el telèfon i, més tard, internet han capgirat el temps de treball i les polítiques dels temps. Amb l'automatització de les comunicacions telefòniques iniciada per la Mancomunitat de Catalunya (1914-1924), s'obriren totes les possibilitats de comunicar-se, o de fer gestions, a tot moment. A finals de segle XX, internet, el correu electrònic, les videoconferències, permeten capgirar el temps: des de noves formes de treball a domicili sense horaris fins a l'accés a informacions, xarxes, productes, persones, sense limitacions de temps. Així, la reducció dels temps de treball provocada per la robotització de processos és compensada pel ‘treball sense fi' que les TIC fan possible.