Sis capitalismes

És possible aplicar a la realitat catalana l'esquema dels 6 models de capitalisme difós per la revista Economia ed politica a començaments dels anys 1990? Ho provarem.

Segons G. Bonazzi, a l'Europa occidental, hi ha 6 capitalismes diferents, que conviuen en el mateix espai, i al mateix temps, i que tenen orígens, trajectòries i lògiques internes molt diverses.

El primer és el capitalisme liberal competitiu clàssic, el de les petites i mitjanes empreses, el dels autònoms i les empreses familiars, en el que el pes de la publicitat, de la marca, o de l'economia de l'star-system, és petit. Aquest model politicoeconòmic és el més difós a la Catalunya del segle XIX: la dels fabricants-comerciants-navegants que miren cap a les Amèriques, i es fan tips de travessar l'Atlàntic, amb una certa diversitat de productes: aiguardents, vins, taps de suro, fruits secs, rajoles i teules, paper de barba i paper de fumar, teixits de cotó i de llana, gènere de punt, pianos i guitarres.

El segon model és el del capitalisme, que Bonazzi defineix com a ‘paternalista', de les company towns, que les lleis d'indústria del vuit-cents fan possible. És a dir: les colònies industrials (tèxtils, mineres, hidroelèctriques, químiques, vitivinícoles), i les empreses que han construït barris d'habitatges de lloguer per als seus treballadors (amb economat, guarderies, camp de futbol, etc.). Com la colònia de l'Electroquímica de Flix, construïda a partir de 1914. O els habitatges de Seat a la Zona Franca, des de 1955.

Les grans empreses que venen marques, diferencien els seus productes, i produeixen en sèries llargues configuren el tercer model: el capitalisme de competència “imperfecta” o “monopolística”. Aquest tercer model ha anat ocupant bona part de l'espai dels dos anteriors, en la mesura que la legislació ho ha permès. Sovint, ens trobem al davant de multinacionals. Amb la seu central a Suïssa, el Japó, Itàlia, els Estats Units,... o la Travessera de Gràcia de Barcelona. Aquest capitalisme té una narrativa potent és la vehiculada per la indústria del cinema USA.

Els italians tenen molt interès en parlar del quart model: el capitalisme difós de les microempreses de la Terza Italia, amb poques gran empreses, i poc capital estranger. Però a Catalunya, al País Valencià i a les Balears, les empreses organitzades en clústers tenen un pes històric, i als darrers anys, i, gràcies als treballs del Departament d'Economia de la Generalitat, tenen una major visibilitat. No són les empreses heroiques del primer model, sinó les empreses que col·laboren entre elles, amb els ajuntaments, centres d'ensenyament i de recerca, premsa local, etc.

El cinquè model de capitalisme existent a l'Europa Occidental és el que alguns economistes n'han dit: “capitalisme postconfucià d'Extrem Orient”. Una de les grans variants del capitalisme familiar històric que, sovint, ha tingut una composant ètnica. Només cal pensar en les pizzeries o gelateries italianes, o en els restaurants gallecs. A la Catalunya del segle XXI, el capitalisme postconfucià té un gran pes, i una gran visibilitat. En el sector de la restauració (com ha succeït amb l'italià i el gallec), però, també, en la fabricació de tot tipus d'andròmines destinades al petit comerç de barri, o en el sector més sofisticat de l'audiovisual.

Resta el sisè model: el capitalisme indecent o mafiós, que es situa al marge de les regulacions establertes per la llei. Es basa en la producció i distribució de: 1) diner negre, 2) drogues i substàncies químiques no legals, 3) armes i ‘protecció', 4) pornografia i prostitució, 5) jocs prohibits. Però també es basa en l'economia submergida, amb –sovint- falsificació de marques. En aquest model, els salaris són baixos, i hi ha molts milionaris que necessiten una protecció parapolicial especial. A més del propi, l'àrea catalana, lloc de pas, també han vist entrar el capitalisme indecent d'altres latituds. Sis capitalismes? Sí, com a mínim. Però en podríem descobrir algun més...