món
El BCE de Mario Draghi
El dia 1 de novembre d'aquest 2011, l'italià i exgovernador del Banc d'Itàlia Mario Draghi va substituir el francès Jean Claude Trichet en la presidència del Banc Central Europeu amb el mateix cerimonial -més o menys- de l'1 de novembre de 2003, quan Trichet va assumir la presidència del BCE, del qual el seu primer president va ser l'holandès Win Duisenberg, que va acabar en aquella data el seu mandat estatutari.
Ha estat el mateix cerimonial, sí, però el BCE que ha heretat Draghi és molt diferent del que va heretar Trichet, tant perquè les circumstàncies europees i mundials han obligat a noves polítiques actives com perquè la Unió Europea i la zona euro s'han ampliat des de llavors.
Quan Trichet es va fer càrrec de la presidència del BCE, la UE incloïa els quinze estats membres que havien donat vida al BCE i al sistema europeu de bancs centrals el juny de 1998. El maig de 2004 -ja en època de Trichet- varen entrar al sistema europeu de bancs centrals els deu estats que s'havien incorporat a la UE pel Tractat d'Atenes de l'abril de 2003, i el gener de 2007 es van incorporar a la UE els dos països que hi van entrar pel Tractat de Luxemburg de l'abril de 2005 i que fins ara tanquen la llista dels 27 membres actuals de la UE, en espera del proper ingrés de Croàcia.
A més de l'augment del nombre i de l'heterogeneïtat dels estats participants en la integració europea, cal recordar, també, que la zona euro es va posar en marxa l'1 de gener de 1999 amb onze dels llavors quinze estats membres de la UE (Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Holanda, Irlanda, Itàlia, Luxemburg i Portugal) i que després es va produir la primera ampliació de la zona euro el gener del 2001, amb el que avui veiem com un desgraciat ingrés de Grècia com a membre número 12. Durant els anys de Trichet cinc països més van entrar també a la zona euro, perquè ho van demanar i perquè van ser capaços de mostrar les credencials de complir els criteris de convergència exigits pel Tractat de Maastricht i del Pacte d'Estabilitat i Creixement en relació amb el dèficit públic, el tipus de interès, la inflació i l'estabilitat canviària: Eslovènia (gener de 2007), Xipre i Malta (gener de 2008), Eslovàquia (gener de 2009) i Estònia (gener de 2011). La zona euro que hereta Draghi té, doncs, disset estats membres en comptes de només dotze i, entre aquests, hi ha una heterogeneïtat que fa que la zona euro s'allunyi del que hauria de ser una àrea monetària òptima homogènia a on els tipus de canvi fixos i irrevocables quedin protegits per una Unió, no només monetària, sinó per una unió vertaderament econòmica.
I el pitjor per a Draghi és que, en un moment de crisi econòmica com l'actual, que no es veu quan pot acabar i quin serà el sistema econòmic que tindrem i el nivell de renda que conservarem mentrestant, el BCE haurà de prendre decisions dures per tal que les mancances de les polítiques estatals coordinades al nivell de la UE i els pocs mecanismes d'intervenció que té el BCE –si els comparem amb els que té la Reserva Federal nord-americana– no facin bona la profecia dels detractors que des de l'inici ha tingut l'euro i que no han parat de repetir que desapareixeria al cap de poc temps si la UE no avançava en la governança conjunta, cap a polítiques fiscals i pressupostàries més homogènies i amb més capacitat per reduir els nivells d'atur i per fer convergir els nivells de productivitat dels països de la zona euro.
CONTROVÈRSIA.
Per més que les decisions al BCE no es prenen pel seu president, sinó pel seu consell, molts han considerat que Trichet va fer una autèntica «pífia» quan el juliol del 2008 va fer augmentar els tipus d'interès, quan ja es veia clar que s'estava entrant en una crisi molt important que obligaria que pocs mesos després, a l'octubre, els tipus d'interès s'haurien de reduir, en línia al que estaven fent altres grans economies. Malgrat les pressions del Fons Monetari Internacional i de grans països en favor que Trichet abaixés el tipus d'interès de la zona euro en la reunió d'octubre del seu comitè –que va ser l'última que ell va presidir–, no va ser fins a la reunió del 3 de novembre, ja presidida per Draghi, que el BCE va abaixar els tipus de l'1,50 a l' 1,25 com li demanaven l'FMI, l'OCDE i molts analistes que s'adonen que el món occidental està caminant cap a una recaiguda de la ja greu crisi econòmica que estem patint i que agreujarà les protestes dels «indignats», els aturats i tots els que esperen una revifalla de l'activitat econòmica amb polítiques actives i no tants retalls en la despesa pública.
Però la gran assignatura que el BCE que hereta Draghi haurà d'abordar no és tant la gestió del tipus d'interès de la zona euro com les polítiques de lluita contra la desestabilització que s'està produint als mercats de deute de països com ara Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya, que no només han de patir rebaixes en el seu ràting per les diferents agències de qualificació, sinó alts tipus d'interès a pagar pels emprèstits que col·loquen als mercats financers per fer front al servei del seu deute.
COMPRA DE DEUTE.
Europa i la zona euro estan en crisi i el BCE -des de la seva independència estatutària- és l'únic gran actor amb capacitat per frenar els augments de la prima de risc dels països vulnerables comprant deute i és l'únic que pot proveir de liquiditat els bancs europeus per tal d'evitar el col·lapse total del crèdit. Amb això el BCE va més enllà del que preveia el seu mandat inicial de guardià de l'estabilitat, però Europa i l'euro necessiten més que mai un BCE proactiu.
