tantxtant
Poc sou i/o massa tecles
En les empreses privades, s'hi juguen els diners els accionistes; en les públiques, tots aquells que paguem impostos. Si un alt càrrec d'empresa privada la fa grossa o fracassa, qui ho paga és l'empresa, el responsable és acomiadat, i aquí s'acaba; en les públiques, les següents eleccions no són tan expeditives com es diu, perquè el responsable no ho acostuma a pagar, llevat que la faci molt grossa, que el delicte sigui flagrant... i descobert a temps.
Davant l'allau de retallades, les mirades dels contribuents s'han començat a fixar en inversions o costos poc –o gens– justificables econòmicament, com els milers de quilòmetres que s'han construït per al tren d'alta velocitat, els aeroports fantasma i, fins i tot, en el Senat espanyol, perquè tot plegat representa un malbaratament de recursos pel broc gros. També són cada vegada més nombroses les veus que creuen que el problema dels funcionaris, des del president fins a l'últim, no és tant el sou que cobren, per més que els el retallin o hi renunciïn, com allò que produeixen per aquest cost, és a dir, la seva productivitat.
Més val pagar-los prou bé, perquè s'hi dediquin de ple i amb els cinc sentits; al capdavall, són els nostres empleats! La poca productivitat en les empreses privades té una solució ràpida; i en les públiques, sense ser tan ràpida, també s'hi arribarà.
Mentrestant, aniria bé actuar en un altre flanc, com és el de l'acumulació de càrrecs retribuïts d'alguns càrrecs electes. I no es tracta només de la suma de sous –les lleis ja preveuen incompatibilitats–, sinó de les exigències que suposen les funcions en qüestió.
Algunes (per exemple, diputat del Parlament o alcalde d'una ciutat mitjana) no haurien de deixar gaire temps per a altres feines. L'acumulació de funcions executives només s'entén en empreses petites, amb poca feina. I en tenim tanta!