L'hora del bon govern

És hora de balanços però, sobretot, d'expectatives. Comença un nou cicle polític, mentre el cicle econòmic no dibuixa cap nou horitzó que convidi a l'optimisme.

En un article anterior em permetia demanar al nou govern espanyol que sortís de les urnes, seriositat, bons diagnòstics i mà ferma en l'aplicació de les reformes estructurals necessàries per fer retornar la confiança a l'empresariat i a la societat en general.

Els primers enunciats del nou president espanyol, Mariano Rajoy, conviden a l'optimisme prudent, si el centrem en aquestes purament econòmics i empresarials. Deixo de banda com encararà, finalment, el tracte fiscal cap a Catalunya, que convida més aviat al pessimisme, si tenim present que ha dit clarament que, aquesta, no és una prioritat.

Sí que ho és, i en això ha estat més explícit, la concreció d'una reforma laboral en profunditat. Les abismals diferències entre la CEOE i els sindicats per consensuar-la han deixat en mans del govern espanyol fer els propers passos. I, per tant, serà Rajoy i el seu nou govern el que, per decret, haurà de dictar la reforma: salaris, contractes i prestacions. En aquest sentit, augmentar la flexibilitat interna a les empreses, reduir el nombre de contractes existents, rebaixar els costos per acomiadament i arribar a un pacte per la moderació salarial són elements que ja no poden esperar més davant la sagnia constant de l'atur.

Vull transcriure un fragment d'un anterior article meu, de l'agost del 2009, titulat No en nom nostre, que penso que avui continua sent del tot vigent. I han passat dos anys i quatre mesos! Escrivia llavors: Repeteixen que volem l'acomiadament lliure, quan el que demanem, en realitat, és que s'agilitin les relacions contractuals i millorar els diferencials de productivitat.”

Asseguren que estem en contra dels funcionaris, quan en realitat tan sols requerim una major agilitat en els tràmits burocràtics i que s'evitin duplicitats innecessàries.

Afirmen que exigim subvencions, quan només reclamem una millor disponibilitat financera de l'anomenat mercat.

Mantenen que som contraris als impostos, quan l'únic que volem és alleugerir les moltes càrregues que suporta l'empresa. Unes càrregues que ara pretenen apujar, quan el que caldria és un major rigor pressupostari i que no es malbaratés el diner públic.

Sembla escrit ahir mateix i, insisteixo, d'això farà aviat dos anys i mig, perduts miserablement, durant els quals desenes de milers d'empreses i d'autònoms han optat per deixar-ho córrer.

Hi ha dos objectius més que Mariano Rajoy va fixar en el seu discurs d'investidura que van en el bon camí per reactivar l'activitat econòmica: reformar el sistema financer i reformar les administracions. Si aquestes dues reformes comporten que el finançament dels bancs arribi a les empreses i una simplificació administrativa a fons, segur que contribuiran a generar confiança en el futur. És el que ara fa més falta.

Però l'hora del bon govern no es pot aturar aquí. Tal com hem insistit en reivindicar des de la FOEG, si ens en volem sortir de veritat calen més reformes a fons. Reformes en tots aquells àmbits que tenen a veure amb la competitivitat de les empreses, sobretot en l'educació -més orientada cap a les demandes del món laboral- i en la justícia -més eficient i, per tant, més justa.

I, específicament per a les comarques de Girona, hi ha un aspecte sobre el qual no podem passar per alt i en el qual el govern popular no pot decebre: les infraestructures, les comunicacions. Aquí, com ja hem apuntat en alguna altra ocasió des de la patronal gironina, les urgències són moltes i del tot justificades, víctimes de la combinatòria pressupostària de l'Estat, que històricament ens ha deixat al marge, si atenem al potencial industrial i turístic que tenim i a les eines que necessitem.

El bon govern també l'hem de notar aquí, especialment després de les promeses que es van fer en campanya i que van ser molt concretes.

Esperem que l'hora del bon govern hagi arribat. Hem de confiar-hi. I és que no tenim cap altre remei.