Indústria o turisme?
La negociació dels pressupostos de la Generalitat, en plena geometria variable, ve farcida de polèmica, retrets i malfiança, fins i tot de certs sectors de l'empresariat català. Aquest és el cas per exemple del turisme, on és palès un cert enfrontament entre els defensors i els detractors de la taxa turística, tots amb els seus arguments legítims i lògics. Alhora, el debat català sobre el turisme coincideix amb una aparent priorització d'aquesta activitat per part del nou govern de l'Estat, després d'uns anys en què semblava més aviat la indústria la principal beneficiària de les polítiques d'ajuts i promoció. El sector turístic representa el 12% del PIB espanyol i és un potent generador d'ocupació, atesa la seva natural intensitat en mà d'obra. Amb gairebé cinc milions d'aturats, és comprensible doncs que el nou ministre del ram presti especial atenció a aquesta activitat. A més, mentre la globalització ha erosionat la competitivitat de la indústria espanyola, el país no ha deixat de ser un dels principals destins turístics del món. En els últims quinze anys, la quota de mercat de les mercaderies espanyoles en el comerç mundial ha minvat lleument, mentre la quota en el comerç de serveis s'apujava més d'un 50%.
L'augment dels costos laborals unitaris i el diferencial d'inflació amb Europa des de l'entrada a l'euro, que han llastat la nostra indústria, no han perjudicat tant el turisme, on incideixen potser més el clima, la imatge, la moda i l'estabilitat politicosocial. Les guerres a Iugoslàvia a finals dels noranta, els freqüents huracans caribenys, així com la Primavera Àrab enguany, no fan res més que reforçar “l'aposta segura” que representen Espanya i Catalunya com a destí turístic. És, per tant, molt oportuna la priorització d'un sector poc “deslocalitzable” i potencial creador d'ocupació.
Al mateix temps, és justificable que els milions de turistes que anualment visiten el nostre país contribueixin al manteniment de certs serveis i infraestructures. Les taxes per pernoctació són presents a molts països, però s'han d'aplicar amb seny i mesura. A més, una part del sector reclama amb raó poder participar en la gestió dels 100 milions d'euros que es recaptaran a Catalunya. Per a l'hoteler de Lleida té poc sentit que els recursos paguin un llunyà Gran Premi de Fórmula 1 o els vols de Spanair a Barcelona mentre Alguaire es panseix entre la boira. A França, la taxe de séjour la cobren els municipis, que en decideixen l'ús, que és en primera instància el finançament de les respectives oficines de turisme i eines de promoció. Després d'uns anys de sofisticada política de clústers i ajuts a indústries en retirada, el turisme esdevé ara el focus d'atenció per crear ocupació i generar recaptació fiscal. A les Balears, a més de cambrers i cuiners, el turisme ha creat molt talent i grans grups empresarials internacionals. Catalunya ha de saber potenciar i aprofitar el seu vessant turístic, sense renunciar a la seva tradició industrial.
