Les epidèmies contemporànies

Béatrice Majnoni, professora d'economia de la salut de la Universitat de París XII, parteix d'una idea clau: “La salut no té preu, però té un cost.” Una part important d'aquest cost deriva del que se'n diu, des de 1999 i gràcies al Banc Mundial, epidèmies industrials. Des d'inicis del segle XX, escriu Majnoni, “les economies industrials generen afeccions degudes al consum de productes de risc suposadament lligats a la ‹vida moderna›”.

A les ja clàssiques malalties –i accidents- del treball industrial s'hi han sumat “les noves epidèmies industrials lligades als següents productes: tabac (càncers, malalties respiratòries i cardio-vasculars), la velocitat d'automòbils i motos (accidents), l'alcohol (cirrosis, violències i accidents), els films al cinema i la televisió (violència), les armes personals, les drogues (morts sobtades, handicaps i delinqüència), decibels a discoteques (sordesa) i, finalment, certs additius als aliments (obesitat, malalties cardio-vasculars i diabetis)”. Només hi manca: la indústria del joc (ludopaties, que l'OMS veu com a epidèmia des de 1992) i alguns productes farmacèutics no controlats per les autoritats sanitàries que es venen per internet.

Aquestes epidèmies tarden 20-30 anys a expandir-se, ja que l'acció negativa del tabac, l'alcohol, les drogues, certs greixos i sucres artificials, les imatges violentes, etc, avança lentament. Però, quan aquestes epidèmies són conegudes i registrades científicament, encara tarden a ésser l'objecte de polítiques públiques de regulació, perquè alguns fabricants d'aquests productes generen unes fortes pressions sobre: els investigadors mèdics, els mitjans de comunicació i les administracions públiques.

La regulació del consum de tabac, per exemple, ha tardat molt: els càncers de pulmó arriben a un punt màxim als Estats Units als anys 1950, i no comencen a baixar un xic fins als anys 1980, ja que les polítiques reguladores són clarament insuficients. Les epidèmies de l'obesitat, la violència i la droga són, encara, molt actives, potser perquè les polítiques de regulació pública han tardat molt a implantar-se, i es troben davant d'unes indústries (l'alimentària, l'armamentista i la de la droga) molt potents, i, en alguns casos, funcionant fora de la llei.

Si passem del global al local, les epidèmies prenen modalitats específiques a cada societat. Per exemple, podem dir que els bons resultats globals sanitaris de la societat catalana (si fem cas dels indicador bàsics: les taxes de mortalitat i l'esperança de vida) no exclouen que les epidèmies industrials no hagin causat durant el segle XX –i continua- un bon nombre de malats, d'invàlids i de morts.

Els catalans de Cuba, per exemple, han estat uns grans fabricants de cigars i d'alcohols. Els Partagàs (Jaume Partagàs) i els Monterrey (Josep Gener), o el rom Bacardí han esdevingut veritables icones. La lluita contra l'epidèmia del tabaquisme sembla que, des de 2005, avança. I els controls d'alcoholèmia i el rebuig al ‘turisme de borratxera', seguint la terminologia de l'exconsellera Montserrat Tura, són, encara, carpetes obertes.

Els catalans de les valls pirinenques han estat als temps moderns (segles XVII-XVIII) uns grans productors d'armes de foc individuals. Algunes es conserven perfectament documentades, i s'exhibeixen en alguns museus d'història del món. Els clients eren els exèrcits reials. Al 1936-39, la indústria de guerra catalana fou important. Actualment, la fabricació d'armes a Catalunya és un “objecte no identificat”.

La industrialització catalana de molts productes alimentaris s'ha realitzat, en general, amb prou correcció, per bé que, des de finals del segle XX, es detecta un augment de l'obesitat. Ara, conservants, additius i manipulacions genètiques poden tenir efectes secundaris negatius.

El control de la velocitat per carreteres i autopistes rellançada pel conseller Saura, seguint els consells de la Unió Europea, va ésser, és clar, objecte de campanyes en contra. La posició d'un històric automòbil club, per exemple, va anar vorejant els perills de l'epidèmia, sense acarar-s'hi mai del tot.