DE MEMÒRIA
A Xile: artefactes, mobles i pedres
(i eren nascuts a Valldaneu, a Osona). D'entrada, es van posar a treballar en la canalització del riu Mapuche, però aviat van avançar cap a la creació de Grau i Cia, que tindria una gran comanda, la fabricació dels tubs (els ‘artefactes' prefabricats) de formigó per a la construcció dels 500 km de la xarxa de clavegueres de Santiago de Xile
La qualitat i l'excel·lència de la tradició constructora de la societat catalana s'ha manifestat en molts moments històrics i en molts llocs del planeta. Un d'aquests moments és a cavall entre el segle XIX i el XX, i un d'aquests llocs és la República de Xile.
El 1902 es va constituir a Santiago de Xile l'empresa Grau i Companyia. Fàbrica d'Artefactes de Ciment. Els socis fundadors foren els germans Antoni, Lluís i Rafael Grau i Puigagut, que havien arribat a Santiago de Xile el 1889 (i eren nascuts a Valldaneu, a Osona, vint i escaig anys abans). D'entrada, es van posar a treballar en la canalització del riu Mapuche; aviat, però, van avançar cap a la creació de Grau i Cia, que tindria una gran comanda, la fabricació dels tubs (els ‘artefactes' prefabricats) de formigó per a la construcció dels 500 quilòmetres de la xarxa de clavegueres de Santiago de Xile. Les obres s'enllestiren el 1909. Cent anys i un xic més després, encara funcionen.
A partir d'aquell moment, l'empresa, que a la dècada dels anys 1920 passaria als fills de Lluís Grau, i que, des de 1965, és una societat anònima, ha fabricat tot un ventall d'artefactes de ciment per a una gran varietat d'usos: canalitzacions, clavegueram, vials, pavimentacions, obres en explotacions agràries i ramaderes, construcció d'explotacions mineres.
A partir d'un cert moment, l'empresa, amb el nom de Prefabricats de formigó Grau SA, va entrar en el camp de l'habitatge. La idea era construir cases o grans immobles a partir de blocs tèrmics de formigó. Uns blocs que no necessiten revestiments ni interiors ni exteriors, de menys pes, menys cost, instal·lació més ràpida, i forta resistència al foc, i als sismes (amb els quals, a Xile, cal comptar sempre). La idea va tenir un nom comercial: Grau Home. Un nom en el qual els fundadors, els Grau, encara hi són, i la casa ha esdevingut home.
El 1889, el govern xilè contractà l'arquitecte Josep Forteza i Ubach com a titular de la direcció d'obres públiques de la República. Al 1897, fou un dels fundadors de l'Escola d'Arquitectura de Santiago de Xile. Projectades per Forteza han quedat, a Xile, moltes obres d'una gran correcció formal: públiques i residències privades d'alt nivell. Una d'aquestes, l'hotel Bristol (1913), ha estat reivindicada per l'amenaça de demolició (com ha passat amb el Palau Undurruga, neogòtic).
El 1945, Cristian Aguadé, Germà Rodríguez-Arias, Pere Pruna, Ramon Fernández Jurado i altres van posar en marxa Muebles Sur, empresa (fàbrica i botiga, més tard: botigues, a totes les grans ciutats xilenes) de mobles de disseny innovador, construïts amb materials naturals. Sembla que la participació de Rodríguez-Arias, l'arquitecte del GATCPAC, va ser decisiva per a l'èxit de l'empresa.
De fet, poc després de la seva arribada a Valparaiso el 1939, a bord del Winnipeg (que duia a l'exili xilè uns 500 catalans), Rodríguez-Arias va començar a treballar en uns projectes molt interessants. Primer, en la rehabilitació de la casa de Pablo Neruda a Santiago i en l'ampliació de la casa del poeta i polític a l'Illa Negra. Després, en la construcció de cases, bungalous, refugis de muntanya, una piscina adossada a les roques i la seu del Club d'Esquí Barcelona per als catalans que freqüentaven l'estació d'esports d'hivern de Farellones, als Andes, a 40 quilòmetres de Santiago.
El que els crítics en diuen “arquitectura cordillerana” de Germà Rodríguez Arias té un gran interès tècnic i artístic, ja que es tracta de construir, es diu, “pedra dins la pedra”. A partir dels supòsits de l'arquitectura racionalista de Le Corbusier, i de les lliçons de l'arquitectura popular d'Eivissa, construcció funcionalista catalana als Andes, amb materials del país.
Toponímia catalana
La presència de topònims catalans al territori de la República de Xile no és petita. De nord a sud, tenim un vèrtex geodèsic, com el Torrent; altiplans, com el Solé o l'Artur Prat; serres, com la de Sangrà; turons, com el Catalán; puigs, com Bonasort; rius, com el Vila, el Sant Ramon, el La Merced, el Barceló, el Soler o el Jorge Montt; passos d'alta muntanya, com el Mercedario o el Casanova; mines, com Barcelona, Granet, Montserrat, Nano, Sant Ramon, Valenciana; caps, com Bescaran o Olleta; penínsules, com la de Señoret; illes, com Puyó, Prat, Jorge Montt, i poblacions, com Prat, Manuel Montt, Vila Prat, Sant Ramon, Cataluña, Montserrat, Cerdà, La Fusta, Barcelona o Puerto Montt.